Un dels binomis jeràrquics més característics del patriarcat és aquell que, en l’àmbit de la creació, ha distingit entre genis i muses. El subjecte creador masculí enfront de la dona inspiradora, objecte mirat i, en el millor dels casos, Eva capaç de sacsejar els fonaments racionals d’Adam. Aquest pervers eix ha estat i és un dels més ferms reproductors d’una cultura androcèntrica, en la qual els ulls són sempre d’home i en la qual elles són com una mena de llenç en blanc, submises i callades, absents, que només agafen vida gràcies a l’alè omnipotent del déu home. És justament el joc fins i tot dramàtic al qual es presta aquesta oposició entre masculí i femení en la creació, el que retrata a la perfecció la freda però molt suggeridora 'El hilo invisible'. La pel·lícula de Paul Thomas Anderson se centra en la figura d’un exigent i maniàtic home creador, en aquest cas un cèlebre modista de nom Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis), segons sembla inspirat en la figura de Balenciaga, que reuneix tots els elements no només del creador 'diví' sinó també del que podríem qualificar de masculinitat 'tòxica'.

A través d’un seguit interminable de primers plans, i amb una escenografia que recorda el temps assossegat i gairebé lliscant d’un taller de costura, Anderson ens presenta el geni que sempre sembla estar en lluita amb si mateix i la seva musa, que en aquest cas és una jove que no es resisteix tan fàcilment a convertir-se en l’ésser anul·lat que pretén Reynolds. A partir d’un prodigiós diàleg amb el modista, en el qual aquest insisteix que ella no té ni ha de tenir gust o, cosa equivalent, que com a dona està mancada de criteri, la jove Alma (Vicky Krieps) insisteix a reivindicar que el que ella pretén és tenir el seu propi gust. La primera rebel·lió contra la 'misogínia romàntica' del modista. Convertida no solament en la seva musa, sinó també en la seva amant, a la qual per descomptat ell usa i manipula en funció de les seves necessitats artístiques i egocèntriques, Alma, el nom de la qual ben bé podria significar allò que justament li falta al protagonista masculí i allò que ell sembla negar-li, es rebel·la contra les normes d’una casa en la qual ella sembla ser l’estranya. En descobrir les debilitats d’un home que és un discapacitat emocional, i que es resisteix, per tant, a mostrar-se vulnerable i dependent, Alma maquina la trama perfecta perquè ell la necessiti. Just quan Reynolds necessita ser cuidat, la musa es converteix en subjecte poderós. Amb una mirada que més aviat sembla la d’una dona fatal, aquest altre clàssic entre els estereotips amb els quals els homes creadors contemplen les dones. Un clixé al qual podríem sumar el de l’ombra de la mare, o el d’una germana (Lesley Manville), que ben bé podria ser la madrastra del conte o la terrorífica majordoma d’una pel·lícula de Hitchcock.

Més enllà del context estèticament impecable, i malgrat tot, travessat per una fredor que impedeix que vegem la història com un melodrama, el que més m’ha interessat d’aquesta inclassificable i fascinant pel·lícula és el retrat d’un home que, com ell mateix diu en un moment de la pel·lícula, està condicionat per les expectatives. Un ésser brillant, però que viu tancat en una gàbia: la que l’obliga a ser perfecte, a no sortir-se de la línia recta que el manté abstret, la que li impedeix viure amb la mateixa passió que habita a les seves agulles. Les agulles amb les quals cus, o més aviat cusen les moltes dones que executen les seves brillants idees, uns vestits impecables però sense ànima. Autèntiques disfresses per a senyores amb possibles. Potser la mateixa via que ell usa per a emmascarar les seves pròpies carències. Les que es resisteix a mostrar quan emmalalteix, les que li impedeixen relacionar-se de manera relaxada i generosa amb els altres, les que tenen molt a veure amb l’home que es creu destinat a projectar-se en la seva obra. El que, finalment, desconeix l’ordre amorós de la vida perquè és esclau de la seva pròpia genialitat.

I, és clar, Daniel Day Lewis. Sens dubte un dels millors actors vius i, tem, molt semblant al geni que interpreta. Les seves mirades i la seva fràgil omnipotència parlen sense necessitat de guió. I ens expliquen la història d’una masculinitat tòxica. Un geni, un déu, un depredador. El que han sofert i encara sofreixen tantes dones a les quals els homes els van negar l’ànima.

Octavio Salazar Benítez, Publicat a The Huffington Post, 6 de febrer de 2018: https://bit.ly/34QxMTR