algo de nubes
  • Màx: 33°
  • Mín: 25°
33°

Aliats i agressors. Què significa el silenci dels homes davant la violència de gènere?

L’article està escrit arran de l’assassinat que va cometre Julien Charlon el dijous 30 de desembre de 2021 després del qual es va suïcidar. La víctima fou la seva filla de tres anys, i el motiu, destruir la vida de la seva exparella i mare de la nina sense matar-la a ella.

L’autor (Lionel S. Delgado) no pretén tant, escriure sobre l’assassinat en si com sobre el silenci amb el qual es va trobar, i indagar per què hi ha aquest silenci tan gran dels homes davant de casos com aquest.

Aliats i agressors. Què significa el silenci dels homes davant la violència de gènere?

Escriure aquest article serà dur. Primer perquè parteix d’un fet horrible i dolorós. Segon, perquè no tinc del tot clara la meva postura, però crec que rompre el silenci còmplice implica també parlar des del dubte i, encara que no sapiguem exactament quin partit prendre, deixar algunes coses clares.

Abans que res, m’agradaria plantejar la base indiscutible: no només és horrible el que ha passat a Madrid amb relació a Julien Charlon --l’home que va assassinar la seva filla de tres anys per a fer mal a la seva exparella (és a dir, violència vicària) i després es va suïcidar-- sinó que també resulta vergonyós el silenci que hi ha hagut entre els homes que militem en el canvi i la igualtat (i més vergonyosa encara la defensa de l’assassí que hi ha hagut en espais periodístics).

Aquest cas té alguna cosa d’especial. Aquest home era un conegut activista en l’entorn veïnal de Lavapiés, i també fotògraf a la Casa Encendida i en diversos projectes socials, entre els quals, alguns projectes feministes, per la qual cosa la polèmica és clara. No obstant això, no vull parlar tant de l’assassinat en si (hi ha alguna cosa de la qual parlar?) sinó del silenci amb què es va trobar. Per què hi ha un silenci tan gran d’homes davant de casos com aquest? Avui vull parlar de maltractadors, aliats i política.

Masculinitats dubitatives

Quan s’escriu sobre masculinitats, una ha d’escollir entre dues opcions: o escriu per al moviment feminista i per a les persones ja convençudes, o escriu per als homes en procés de canvi. Les persones que ja m’han llegit saben que acostum a decantar-me per la segona. Em sembla més adequat, políticament útil i transformador, donada la meva posició. També resulta més polèmic. Qüestió de riscos, supòs.

La cosa és que donada aquesta situació, caldria ser previngudes. A l’hora de parlar d’homes compromesos amb el canvi, cal saber distingir entre homes que estan compromesos per uns valors profunds d’autocrítica, justícia i coherència moral, i altres homes als quals això del canvi se’ls va posar davant i intenten surfejar l’onada sense saber gaire de què va l’assumpte, sense creure-se’l gaire o acceptant-lo, però només fins a cert punt. Així i tot, per a tots dos tipus s’aplica la mateixa regla: no hi ha final utòpic de la desconstrucció.

No vull ser catastrofista, ni vull caure en individualismes moralitzants ni considerar essencial la violència en els homes. Res de tot això. Però cal recordar que possiblement mai no estarem més enllà del masclisme. És a dir, no arribarem en aquell moment en el qual no reproduïm relacions de poder, exercim violències o traguem avantatges dels privilegis. I no passa res, és a dir, la vida segueix des de la contradicció. Tanmateix, hem de tenir clar això: la vida segueix des de dins del patriarcat i, per tant, amb un imperatiu de dubte i precaució permanents.

Què implica entendre això? Entre altres coses, que, personalment, no puguem confiar del tot en la nostra perspectiva. Compte! No vull dir amb això que hàgim d’entrar en el dubte neuròtic i en l’autollum de gas. Però sí que val més que dubtem una mica del que creiem (ser una mica més socràtics i saber que, en qüestió de gènere no sabem gaire cosa), escoltar més, parlar menys, llegir i entendre que, com a mesura de precaució, és útil pensar que mai serem totalment conscients de la violència que reproduïm.

També implica que, per molt fort que creiem que és, el nostre compromís amb la igualtat no sempre és suficient perquè depèn de la nostra percepció i aquesta, ben sovint, està molt arrelada en prejudicis o mecanismes defensius que ens fan exculpar comportaments abusius que podem tenir per raons que considerem justes.

Dilemes identitaris

Ara bé, entenc també la necessitat que molts tenim de sentir-nos part d’alguna cosa i acabar amb la sensació de ser sempre el dolent, l’error, el problema. Això té unes importants implicacions identitàries: pot habitar-se la categoria de dolent? Quant de temps puc aguantar la mirada del reflex que em diu que soc violent, masclista o el problema social? En aquest sentit, és fàcil entendre com és de temptador psicològicament, descansar identitàriament i pensar que en algun moment puc aturar el dubte, la incertesa i el vertigen.

Això suposa una tensió important per a qualsevol home. I no soc aquí per a donar lliçons, però sí per avisar de com és de delicat aquest funambulisme. Caure en posicions complaents per cansament pot ser comprensible, però el risc que correm és el d’estar passant per alt relacions de merda, comportaments de merda o danys generats dels quals no som conscients (i dels quals no ens responsabilitzem).

Per això resulta tan espinós el tema de l’aliat. Per una banda, resulta lògic que els homes vulguem salvaguardar part de la identitat en aquest concepte: és dels pocs espais positius des dels quals poder emergir com a homes. Però, per altra banda, ja són molts els casos en què aquest paraigua identitari de l’aliat (el qual ens permet resguardar-nos de la pluja del malestar) ha operat justificant comportaments abusius. Parlant en plata: hi ha hagut (i continua havent-hi) homes que mentre s’identifiquen com a aliats reprodueixen alhora relacions violentes.

Les arestes de l’aliat

Per això, és comprensible la resposta de gran part del moviment feminista enfront de la figura de l’aliat. Amb brillants aportacions com la de June Fernández en el seu famós article 'El maltratador políticamente correcto', ja es va demostrar com l’accés dels homes a posicions igualitàries a vegades opera camuflant les violències subtils (com la 'llum de gas') i fent que les relacions de poder siguin més difícils d’identificar. I és que efectivament, moltes vegades la posició d’aliat suposa un pedestal que ens dona més valor social i, per tant, es torna atractiu per a homes més centrats a guanyar valor per a si mateixos que en allò que generen per al seu entorn.

Així com hi ha interseccionalitat en el patiment de l’opressió, també n’hi ha en el seu exercici: quan se sumen més eixos, les relacions de poder es tornen més complexes. Quan a més de la relació de poder de gènere, estic en posicions d’avantatge de classe (més ingressos, més temps lliure), avantatges socials (més fama, més capital cultural) o racials (documentació, permís laboral, sense marques racials), és fàcil que per a un mateix les relacions de poder que exercim siguin difícils d’identificar. Però això no vol dir que no les reproduïm, com hem explicat en el capítol sobre aquest tema del nostre podcast 'Esas cosas del follar'.

Amb tot això, com no esperar que hi hagi un escrutini desconfiat per part del moviment feminista? I en realitat, aquest escrutini no té per què ser dolent, al contrari, pot anar bé per a tenir un contra-relat, una pressió crítica que ens ajudi a veure amb una altra perspectiva el que fem (o el que no fem).

Ara bé, existeix també una tensió en la desconfiança. Hi ha qui va veure en l’horrible incident de Lavapiés una mostra que no hem de fiar-nos dels homes propers a la lluita feminista. Aquests, els entenc, com a comentaris des de la ràbia i el dolor. I em semblen legítims. Però també m’ho semblen aquells comentaris d’homes que intenten distanciar-se d’aquest assassinat perquè els resulta incomprensible qualsevol apropament a un acte tan atroç. Encara que en aquest cas, el resultat d’aquest distanciament és el de patologitzar la violència des del capacitisme i la neuronorma («estava boig»), simplificar les seves causes («era dolent») o crear una alteritat marginada («no tots som així») amb la qual podem jugar al «si no ho veig, no existeix».

Potser per això molts homes guardem silenci davant de casos de violència com aquest (menys quan toca defensar a les xarxes socials que no tots som així), perquè no podem aguantar la idea d’estar més units a l’assassí del que ens agradaria.

No obstant això, evitar veure aquest abisme (que la violència hi és i que com a homes ho tenim molt fàcil per a accedir-hi si així ho volem) difumina la importància del nostre compromís actiu de no voler reproduir violències i generar mal. Perquè l’opció hi és, i és de cecs negar-ho. El silenci que guardem els homes enfront de casos com aquest genera una distància que és perillosa: el silenci enfront dels assassinats pressuposa que no ens apel·la perquè no som com ells, i amb això, separem l’home del monstre. Però també difumina la importància del compromís, que el no exercici de la violència és una elecció, un exercici. El silenci no ens fa còmplices, però sí que ens encega. Ens impedeix veure que no és una decisió, que ja estem implicats en aquesta violència i que és parlar, escoltar i aprendre el que marca la diferència.

Fotografia: Ela Rabasco. Concentració a la plaça de Lavapiés en rebuig de l'assassinat d'una nena a les mans del seu pare.

https://bit.ly/3Gscd8X Enllaç a El Salto, on es publicà originàriament l’artice de Lionel S. Delgado

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.