«El masculí i el femení estan en mi i no vull renunciar a cap dels dos», diu Dominique, un dels dos joves protagonistes de la magnífica sèrie canadenca Fragile (Filmin).

Dominique és una persona intersexual. Encara que la seva aparença és d’home, el seu cos és una mescla d’home i dona. Ha renunciat a les possibilitats que li ofereix la cirurgia per a adaptar-se a un sol sexe i encaixar, així, en l’imaginari col·lectiu que encara avui ens obliga a identificar-nos en el binomi home/dona.

Ell està feliç, malgrat el complex procés que ha viscut des de la seva infantesa, i malgrat els armaris en què ha hagut de protegir-se de la mirada dels altres a causa de la seva realitat, que escapa a les etiquetes tradicionals. Somnia, a més, a tenir un fill i així li ho fa saber al metge que l’atén. Un altre procés que no serà fàcil, ni des del seu propi cos, ni molt menys encara des de la societat que mirarà estranyada un presumpte home amb panxa d’embarassada, però que ell està convençut de voler viure.

Veiem també, al llarg dels capítols, com aconsegueix il·lusionar-se amb un amor enfront del qual haurà de sortir de l’armari i mostrar-se tal com és. Tot això mentre el seu enamorat, un al·lot també fràgil, descol·locat però per altres raons, que no encaixa en el món que li ha tocat viure, es veu obligat a digerir una realitat que no encaixa ni en els seus esquemes mentals ni emocionals.

La ruptura amb el règim heteronormatiu

La primera mirada de Félix, així es diu el jove descarrilat que també ha de reinventar-se, sobre el cos hermafrodita és la de totes i tots nosaltres, gens habituats a reconèixer com a equivalent, el cos que s’escapa del que és normatiu. Molt menys encara quan aquest cos, tan fràgil, tan vulnerable, trenca amb les lliçons apreses d’un règim heteronormatiu i basat en la complementarietat home/dona.

La sèrie Fragile, a més d’enganxar-nos amb l’etern relat seductor dels secrets i les mentides familiars, té molt d’interès perquè ens fa visible una realitat que ara com ara és en els marges dels marges.

Ni tan sols l’(in)tens debat que s’ha generat els darrers mesos en el nostre país entorn del Projecte de Llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI ha posat el més mínim focus en la situació d’unes persones que també són en l’articulat.

I hi són, com no podia ser d’una altra manera, en un text que pretén reconèixer drets i ampliar el marc de la dignitat, per tal de deixar clar d’una vegada per sempre que el nostre ordenament no pot emparar les intervencions en els cossos de les persones intersexuals, habitualment realitzades sense el seu consentiment i sempre amb l’objectiu de reajustar els seus cossos a un dels dos extrems possibles: home o dona.

L’article 18 del Projecte de Llei prohibeix totes aquelles pràctiques de modificació genital en persones acabades de néixer, exceptuant els casos en què les indicacions mèdiques exigeixin el contrari a fi de protegir la salut de la persona. És a dir, quedarà clar, en el cas que el Projecte arribi a convertir-se en Llei, que no estan permeses les mutilacions genitals que han estat tan habituals en les persones intersexuals.

Un primer pas necessari per a trencar determinats esquemes, però només el primer. Els següents no només haurien de venir de la mà de la llei, per exemple, mitjançant el reconeixement d’una identitat sexual no binària en el nostre ordenament jurídic, previsió que lamentablement no inclou el Projecte, sinó que requeriran un canvi cultural molt més profund que té a veure amb la superació dels eixos que tradicionalment han servit per a definir els subjectes.

El desafiament de la intersexualitat

És per això que la intersexualitat representa un gran desafiament a la mateixa definició de les subjectivitats jurídiques i, amb ella, a la mateixa teoria dels drets, i fins i tot a un pacte social en el seu conjunt, que hem articulat històricament sobre el binomi del masculí i el femení.

El reconeixement de l’existència de persones que biològicament trenquen amb aquest esquema és, o hauria de ser, una de les principals palanques que poden permetre que salti per l’aire un ordre de gènere basat en la divisió jeràrquica de dues realitats biològiques. Un canvi revolucionari que, insistesc, no pot produir a través de les lleis, o no només a través de les lleis, sinó que requereix una transformació cultural i política que permeti modificar els nostres esquemes de pensament, els miralls en què ens mirem i, en definitiva, els relats ordits col·lectivament i mitjançant els quals ens reconeixem.

Per tot això, una història com la que ens conta Fragile és tan necessària. Perquè ens posa en imatges, i per tant amb tota la càrrega emocional que és necessària per activar l’empatia, el procés llarg, dur i complex que viu Dominique. El que al seu costat també viu i pateix la seva mare. El que comença a remoure les entranyes de Félix, que és també, com Dom, un home fràgil, que tracta de superar uns esquemes de masculinitat que el van dur al precipici, i al qual veiem en una permanent lluita per reconstruir-se deixant a un costat la pesada motxilla que li va insistir a convertir-se en un home de veritat.

Tots dos, Felix i Dom, es troben i es reconeixen des de la seva fragilitat. O, cosa que és el mateix, des d’aquest estadi comú de vulnerabilitat que els fa saber-se humans. Un nou paradigma des del qual hauríem de reinventar uns subjectes encara avui engabiats en els mandats de gènere i esclaus d’uns cossos heterodesignats en gran manera pels qui encara avui tenen el poder. Un poder que assigna jerarquies en funció del sexe biològic i que no tolera als qui desafien un món ordenat amb la intenció que una meitat, la masculina, domini l’altra meitat, la femenina, sempre al nostre servei i disposició.

Octavio Salazar publicà l’original a BLOGS de HUFFPOST: https://bit.ly/3AHCSgF

Imatge de la sèrie Fragile a FILMIN.