A Juana Rivas no se la jutja (ni social ni, pel que sembla, judicialment) per haver sostret als seus fills Gabriel i Daniel, sinó per haver pecat contra la paternitat.

Facin un exercici, mirin enrere i tractin de recordar el nom d'un home que hagi actuat contra la mare a través dels seus fills, fins i tot assassinant-los i vegin si la resposta social i judicial en forma de comentaris i opinions és tan dura i continuada en el temps com ho és amb Juana Rivas. Algú recorda el nom d'algun dels pares que anys enrere varen assassinar als seus fills i filles, algun dels quals ja estarà fora de la presó? Ningú se'n recorda del pare que va matar a les seves dues filles a Castelló el setembre de 2018, ni del qual va assassinar al seu fill a cops amb una pala a La Corunya al maig de 2017, ni de tants uns altres… se'ls va jutjar o va enterrar quan es varen suïcidar, i es va acabar el tema. Sembla que amb recordar a José Bretón com un 'monstre', no com un pare assassí, és suficient.

Als homes els jutgen pels fets que realitzen, a les dones pel que són.

Aquesta és la raó per la qual el nom de Juana Rivas es coneix a qualsevol lloc i ella porta vivint la condemna paral·lela de la crítica des que va decidir posar en mans de la justícia la denúncia per violència de gènere abans que el lliurament dels seus fills. Perquè Juana Rivas no va fugir de la justícia, va acudir i va confiar en ella amb el criteri que va considerar més urgent. Es va poder equivocar en la seva decisió, de fet ha estat condemnada, però a ella no se la jutja pel seu error, sinó per la càrrega d'intencionalitat que se li dóna a la seva decisió, que no veuen com l'intent (equivocat o no) de protegir els seus fills, sinó com una manera de fer mal al seu exmarit i pare dels nens.

La cultura androcèntrica no és la conseqüència del que els segles han anat modelant a partir del fang inicial dels temps, sinó el motlle original que dóna forma i sentit a tot perquè les peces encaixin dins del seu model amb independència del moment històric.

Per això de 'Déu va crear l'home' resumeix molt bé d'on venim i on estam. Ni tan sols la tan valorada maternitat, que és presentada com l'essència de la identitat de les dones i pilar de la nostra família, és considerada com alguna cosa directament relacionada amb el diví. A l'hora de la veritat, qui crea és el déu home dels homes per a donar un sentit de propietat al creat.

D'aquí ve que, posats a crear, el primer que es va fer va ser un home, que és l'important. Després vendria la resta, és a dir, la dona, per això estan les 24 costelles, per la qual cosa una més o una menys era igual. Podrien haver utilitzat una falange, que en tenim 56, però ja varen veure que això de 'la falange' podia fer falta en el futur per a altres coses.

Per això el déu home crea un home, és a dir, a 'un dels nostres', i estableix aquesta referència com a mandat de la masculinitat i de la cultura. I després els homes totpoderosos, després de parlar entre ells, creen a una dona perquè engendrin això dels homes, que sempre els pertanyerà per copyright.

Sota aquesta idea la maternitat és presentada com una espècie de 'talla i aferra' de la paternitat, que va ser la primera creadora. Qui veu la maternitat sota aquestes referències pensa que és un mal plagi d'una paternitat creadora, capaç de fer una persona en un instant i a partir d'una cosa tan estranya com una costella o un grapat de fang.

I Juana Rivas va gosar enfrontar-se a aquesta paternitat divina, d'aquí la reacció que encara l'acompanya i la duresa dels qui empren la justícia, no per a aplicar el dret, sinó per a expressar les seves opinions i idees. Ho vàrem veure en la sentència condemnatòria quan, literalment, es deia per a insinuar que la denúncia de Juana per violència de gènere era falsa, «no és estrany, com a mostra la pràctica, que en alguns casos, es recorri a aquesta via com a mitjà d'obtenir avantatges processals», tot això a part de que el que diu la 'pràctica' per mitjà de la FGE és que les denúncies falses no arriben a l'1%. I de la mateixa manera, per a justificar que el seu exmarit no era un maltractador, recull: «l'experiència en aquesta mena de successos, mostra que els maltractadors habituals que, efectivament desenvolupen una forma de tortura, solen ser persones de ment atàvica i primigènia, amb escassos mecanismes d'autocontrol i empatia, que contagien tot el seu entorn amb un hàbit de causar mal que no poden controlar». És a dir, que si un home no té una ment 'atàvica i primitiva' no és un maltractador.

Si un alumne o alumna posés això a un examen de violència de gènere respecte als agressors estaria suspès. Però en canvi, sí que es pot posar entre els arguments d'una sentència per a deixar sense llibertat i sense fills a una dona durant anys.

Però la cosa no va acabar aquí. La situació continua ara quan en els motius emprats per a rebutjar la suspensió de la condemna de Juana, la hi continua presentant com una mala mare i el jutge es permet recuperar una situació succeïda el març de 2017 que ja llavors es va demostrar que no tenia res a veure amb uns abusos sexuals.

El procediment seguit en el Tribunal Ordinari de Càller amb el número 8072/2016 l'explica perfectament. Amb ell es recull que el fill de Juana va ser portat al pediatre per presentar mal de panxa i molèsties a la zona perianal. L'exploració del pediatre va determinar des del primer moment que es tractava d'un quadre de restrenyiment que produïa aquestes molèsties i que la femta endurida pel problema del trànsit intestinal, en arribar a la zona perianal ocasionava una lleugera dilatació. Encara així, davant la dada objectiva de la dilatació, es va posar en marxa el protocol establert per a descartar la possibilitat què es tractés d'un abús sexual.

Tant de bo s'actués de la mateixa manera davant les denúncies que interposen les mares per abusos sexuals.

En qualsevol cas, l'estudi físic i psicològic que es va realitzar varen descartar els abusos.

Quan un jutge porta a col·lació aquest argument el 2021, què és el que vol dir? Que els qui varen actuar el 2017 varen prevaricar? No diu res perquè es prenguin mesures contra l'home que va poder dur a terme l'abús sexual del fill de Juana? Només la hi qüestiona a ella?

El veredicte és clar: Juana Rivas és culpable, tant pel que ha fet com pel que no ha fet.

Per al masclisme les dones podran engendrar i parir, però només els homes poden crear a través de la seva paternitat divina. Per això ells, a més de pares es presenten com a propietaris.

I Juana ha gosat enfrontar-se a aquesta paternitat divina públicament i, de passada, ha manifestat tot el que el sistema té preparat per a defensar-la i mantenir la injustícia social del masclisme.

Sempre amb l’agraïment envers l’autor, Miguel Lorente Acosta i en referència al seu Blog, Autopsia: https://bit.ly/3IXxHNq