Algunes persones –no en direm docents– adoben l’educació amb edulcorants, conservants i colorants. Mirin si no gurus com César Bona, repartint 'brilli brilli' i unicorns entre el professorat. El patriarcat capitalista pega fort: benaventurades les pedagogies en la línia Paulo Coelho perquè seu serà el regne dels mèrits educatius. La coeducació resulta una mica antipàtica, ja que denuncia la desigualtat entre homes i dones, també la violència que exerceixen diàriament els al·lots contar les al·lotes. Ens agradaria anunciar la perfectibilitat del procés d’ensenyament-aprenentatge, però, per desgràcia –o potser per sort– dues i dues mai fan quatre quan es tracta d’educar. Convindran amb mi que el més noble objectiu de la docència seria ensenyar els al·lots aquest missatge: les dones són éssers humans! Una idea revolucionària altament intuïtiva que segueix sense quallar en la quotidianitat dels centres educatius, on seguim (des)esperant homes que trenquin el silenci còmplice davant de tantes violències contra el sexe femení.
Les recents violacions de nines de 14 i de 16 anys exigeixen posar límits als al·lots. L’escola segueix sense donar resposta a aquesta radical carència social: posar límits! Si alguna cosa sembla òbvia des d’una anàlisi coeducativa, és la urgència de 'despatriarcalitzar' la construcció de la masculinitat hegemònica. Els al·lots exerceixen la violència i la pateixen les al·lotes. Punt. No fan falta arguments. A favor nostre comptem amb un laboratori que ja voldrien moltes famílies o tribus: col·legi, institut, no importa com li diguem. Si bé la violència quotidiana a l’aula podria considerar-se sovint 'de baixa intensitat' –concepte que se’m fa incòmode– sabem que els nivells augmentaran a mesura que aquests al·lots misògins, homòfobs i masclistes reforcin la seva construcció identitària amb el verí inoculat pel patriarcat capitalista: pornografia, prostitució, violència virtual, fratries, competitivitat, absència d’educació afectivosexual... un ampli catàleg de privilegis per mor de la pròstata. Aquesta coctelera oferida pel capital resulta molt explosiva si privem els nostres al·lots d’eines per a desprendre’s de tants mecanismes violents incorporats en les seves relacions entre sexes. Només és possible amb el compromís radical abolicionista de nosaltres els docents. De manera inexorable d’aquells qui, nascuts homes, trepitgen diàriament l’aula. La coeducació és l’única alternativa possible per a (re)socialitzar tota la porqueria assumida durant la seva curta vida com a adolescents. Aquesta feina no resulta fàcil, ni còmode, ni gratificant. Més que res perquè, com ens recorda Amelia Valcárcel, el feminisme és un impertinent. Que ningú esperi reconeixements ni aplaudiments. Els deixem per a César Bona, un 'Nobel' d’educació que mai ha escrit una sola paraula sobre la violència masclista als col·legis. Que s’ho faci mirar.
Les manades es formen a les aules. S’organitzen a les aules. Actuen incipientment a les aules. Punt. En aquestes aules entenen que les dones hi són «per a fer-los la vida fàcil i agradable» (J.J.Rousseau). Els al·lots passen moltes hores al centre i hi aprenen a cosificar, sexualitzar, pornificar companyes i mestres. A totes menys a 'les seves', com bé recorda Ana de Miguel a la seva reivindicativa Ética para Celia. Contra la doble verdad (Ediciones B). Ens resulta difícil trobar referents masculins feministes. Així que, a cada manada, hi ha alguna cosa nostra, de nosaltres els homes, volem dir. Se cerquen docents disposats a expandir aquesta idea revolucionària: les dones com a éssers humans! S’iniciarà així una nova era educativa disposada a posar límits als al·lots. Ben segur que aconseguirem una societat més igualitària sense hordes de joves violents. Aquesta és la finalitat i la raó de cobrar una bona nòmina per educar. I punt.
Agustí Zaragozà Granell
Professor de filosofia i agent d’igualtat
Accés al Blog d’Agustí Zaragozá: https://bit.ly/3DHpgSn En el qual podeu trobar l’article i la imatge que acompanya aquesta publicació.
També a Levante, mercantil valencià: https://bit.ly/3yd7q8Z
Molt d'acord amb els comentaris anteriors, en especial el del Xim. Per començar no m'agrada la violencia conceptual del llenguatge que fa servir l'autor de l'article. Donar per fet que generalitzar i fotre canya a tort i a dret et dóna la raó és d'una ingenuïtat pueril. A més, el relat resulta espès i pretensiós, farcit dels tòpics de moda (com aquesta insistència obsessiva amb el "patriarcat").
Els joves (ells i elles) no arriben a l'escola amb el lliri a la mà, són el producte del que hi ha a la societat, divers i condicionat per famílies, mitjans de comunicació, xarxes socials, històries personals,... A l'aula es reprodueix allò que hi ha a fora..., el que ens ven YouTube o Netflix sense anar més lluny. El problema no és de l'escola , ni dels mascles emergents o les inèrcies patriarcals, sinó d'un sistema de valors en crisi i de la desorientació que provoca la manca d'expectatives.
Mesclar ous amb caragols sense aportar solucions és més fàcil i còmode que raonar anant a les arrels dels problemes per posar-hi remei.
P. S.: I sí, també em dol la imatge dels llops a l'aula, amb el tòpic negatiu de l'animal dolent a exterminar. Cal ser més curosos amb aquest tipus de missatges que demonitzen gratuïtament una espècie en perill d'extinció.