algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín:

Revolucions masculinitzades, violències invisibilitzades

«La visió androcèntrica s’imposa com a neutra i no sent la necessitat d’enunciar-se en uns discursos capaços de legitimar-la.» (Bourdieu, 1996)

«Els homes que volen ser feministes no necessiten que se’ls doni un espai en el feminisme. Necessiten agafar l’espai que tenen en la societat i fer-lo feminista». (Kelly Temple)

Gràcies a les anàlisis i a les crítiques que s’han fet des del feminisme s’ha pogut entendre que la masculinitat hegemònica és un dels principals productes del patriarcat, ja que són les normes que imposa les que fan que els homes es reconeguin com a iguals i s’entenguin entre ells.

Quan es parla d’aquesta masculinitat i de la manera com es construeix, resulta gairebé inevitable centrar l’atenció en dos elements que la conformen: la violència i l’agressivitat. Si recorrem a l’Institut Nacional d’Estadística i consultem els resultats nacionals sobre els delictes de diversa tipologia que es van cometre l’any 2019, trobem que el 89% dels condemnats per homicidi i per robatori amb violència van ser homes, el 90% dels penats per assassinat van ser homes, el 85% dels condemnats per amenaces van ser homes i el 94% dels penats per robatori amb força també van ser homes, i això, citant només alguns dels tipus de delictes que comporten elements violents en la condemna. De les 412.571 persones que van ser condemnades en total per delictes durant l’any 2019, 332.039 van ser homes, és a dir, un 80% del total. Amb això no es pretén generalitzar, ni donar un missatge estereotipat, que des del primer paràgraf desencadeni el famós #notallmen i el seu discurs que no tots els homes són violents –cosa que s’accepta més per repetició que pels fets– encara que les dades ens demostren, com acabem de veure, que la majoria de la violència és masculina.

Per tal de comprendre l’abast que té aquest fet s’ha de visibilitzar el caràcter estructural que té la violència, ja que, encara que sigui exercida per homes, no depèn d’un individu en concret sinó que és un comportament que forma part de l’aprenentatge social de la masculinitat, i que reproduïm de manera (in)conscient. En aquest sentit, l’agressivitat i la violència són elements a través dels quals un home ha de demostrar-se i reafirmar-se, ja que si no ho fa així, perdrà el respecte dels seus amics/coneguts i es convertirà en objecte de burla. Per tant, ser un home no és altra cosa que legitimar la violència, sigui física o simbòlica, i gràcies a ella mantenir la jerarquia i la dominació desigual dins del patriarcat. D’aquesta manera, la violència es converteix en un element 'frontissa' de la masculinitat que actua tant de manera excloent com integradora; és a dir, es configura de tal manera que si no s’utilitza, l’individu queda exclòs del grup automàticament i, si aquest vol accedir-hi, necessita recórrer a aquesta violència.

L’objectiu principal d’aquest text és reflexionar sobre com aquest discurs es relaciona amb la realitat de les 'revolucions', o millor dit, protestes, que s’han dut a terme fa poc –i no tan poc–. Aquests darrers dies hem vist com la tensió s’ha disparat a Cadis amb la vaga del metall o, a principis d’any, es va disparar a Catalunya amb la detenció de Pablo Hasél, on hi va haver sis nits de protestes. Aquests són els aldarulls més recents, però si recorrem a la memòria, sense gaire esforç podrem assenyalar més exemples com l’assalt al Capitoli, a Washington D.C., o per posar un exemple més allunyat, la Primavera Àrab que tingué lloc entre 2010 i 2012, o el 15M, en l’episodi 'Rodea el Congreso'. Esculli el lector l’esdeveniment que esculli, si hom s’atura a pensar en el moment dels aldarulls, podrem observar que el moment més àlgid d’agressivitat i violència era protagonitzat per homes. Sé el que poden pensar, que és una cosa casual, però res més allunyat de la realitat. Partint de diferents anàlisis i dades, com les esmentades al principi d’aquest article, es pot extreure la reflexió que aquest fet no és casualitat, sinó que en bona part és degut al poder: al gran privilegi que s’ha construït socialment i que ens permet, als homes, és clar, actuar de la manera que creiem necessària per aconseguir els nostres objectius.

Això no obstant, pel que fa a aquest tema, ens trobem amb un fet molt interessant, i és que la societat condemna la violència com un element repulsiu, una cosa que, com un òrgan en mal estat, ha de ser extirpat per a permetre el seu correcte funcionament. De fet, estic convençut que la gran majoria de vostès compartiran aquest discurs, de la mateixa manera que el comparteixen els mitjans de comunicació. Sempre que es du a terme aquest tipus de 'protestes' i esclata el moment violent es fa especial èmfasi en la idea que els autors de tal violència són 'un grup minoritari'. Però, com ja hem vist, el comportament violent té un caràcter bidireccional en allò que es refereix a la masculinitat, ja que n’és tant una expressió com una demostració. Però si tan clars tenim aquests fets per separat, per què no s’acostuma a vincular la violència a la masculinitat? Per què s’analitzen com a elements independents? Per què no es visibilitza el fet que aquest 'grup minoritari' gairebé sempre està format per homes? Per què no es visibilitza que les persones que, per part de l’estat, combaten aquesta violència amb violència són també –gairebé totalment– homes?

Malgrat que hi pugui haver moltes respostes possibles, aquest article pretén centrar l’atenció en el fet que sigui precisament la circumstància que aquests comportaments estiguin normalitzats allò que ens incapaciti a l’hora de correlacionar violència i masculinitat. La normalització de la violència col·lectiva comporta invisibilitzar la masculinitat, la qual cosa és clau per a la reproducció continuada de l’androcentrisme i el patriarcat, i per a què, com a conseqüència, els homes segueixin exercint el poder. Una de les característiques que té la masculinitat és que tots els homes la reproduïm en major o menor grau i en participem diàriament. És present en el nostre comportament i en les nostres relacions –sigui amb homes o amb dones– estem socialitzats sota les seves normes, configura la nostra personalitat i la tenim tan normalitzada i interioritzada que, per norma general, es torna invisible i escorredissa quan volem definir-la o anomenar-la. Alhora, és interessant assenyalar la tendència a mitificar personatges masculins com Pablo Hasél, en aquest cas, o com van ser en el seu moment Kobe o Maradona, fins i tot personatges internacionals com el Che Guevara o Gabriel García Márquez. Sembla que sempre hi ha un motiu de pes per ignorar els comportaments masclistes i misògins de certs personatges públics, que ens impedeix criticar-ne la masculinitat i les seves actituds.

Tornant al tema que ens ocupa, no hem d’oblidar que aquestes 'protestes' sorgeixen del descontentament d’una part de la societat amb certs fets –amb els quals podem estar més o menys d’acord, no és la finalitat d’aquest article fer judicis de valor– i que és aquesta part de la societat la que proposa un canvi a fi que el poder es reubiqui. Arribats a aquest punt, hem de ressaltar que el poder que volen canviar o transformar està creat i compost per homes i que aquells que 'lideren' aquests canvis són, majoritàriament, també homes. Per això, el que es pot extreure d’aquests fets és que la manera d’entendre el poder –i els elements a través dels quals s’exerceix– és masculina i, a més, que aquest és l’únic camí per aconseguir-lo; és a dir, el missatge que transmetem/rebem és que el que és masculí és universal i que la visió androcèntrica és la manera a través de la qual veiem el món.

Un exercici de comparació molt interessant és el de confrontar qualsevol d’aquestes 'protestes' amb protestes de caràcter feminista com el 8M –Dia Internacional de la Dona Treballadora– o amb qualsevol de les concentracions que van tenir lloc per la sentència de “La manada”. Si ens aturem a pensar i intentem recordar algun moment en què en les esmentades manifestacions hi hagués comportaments agressius i violents, costaria trobar-los. Però, si aquests moviments també sorgeixen d’un descontentament i proposen un canvi, com les protestes de les quals hem parlat fins ara, què està passant? Per què no hi ha episodis de violència en aquestes protestes? Si reflexionem veurem que hi ha dues grans diferències entre unes i altres. En primer lloc, ni el 8M ni la resta de concentracions feministes demanen un canvi des d’elements de poder masculinitzats, ben al contrari, critiquen aquests elements i les seves estructures i, encara més, fan la protesta des d’una posició allunyada d’aquests elements de poder. En segon lloc, aquestes segones protestes que esmentem no estan liderades ni protagonitzades per homes, per la qual cosa la masculinitat queda desactivada.

Precisament per això darrer, és de vital importància que aquells homes que, i m’incloc, intentem treballar i enderrocar la masculinitat –i dic enderrocar i no crear noves masculinitats perquè una cosa que ens imposen i ens intenta definir no pot ser positiva– alcem la veu, que siguem nosaltres qui assenyalem, critiquem i desactivem aquest tipus de comportaments. Fins que no es vinculi la violència, el poder i la masculinitat de manera pública, i mentre se segueixi invisibilitzant aquesta relació, ni avançarem ni tindrem la possibilitat de fer-ho. Hem d’entendre que és la nostra responsabilitat passar a l’acció i que no podem traspassar-la ni mirar cap a un altre costat. Necessitem identificar i analitzar aquest tipus d’actituds per a criticar-les i fer-les visibles. En resum, hem de començar a vincular aquest tipus de 'revolucions' amb el patriarcat, l’androcentrisme, la violència, l’agressivitat i amb la manera masculina d’entendre el poder. El problema no només està en els homes, sinó que es troba en l’esclavitud que suposa veure’s definit per la masculinitat que imposa el patriarcat i la seva perpetuació (in)conscient.

Aquest article del qual és autor, Daniel Santos Velado, es va publicar originàriament a: https://bit.ly/3dhQoN5

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Marc, fa devers d'un mes

No entenc com permet dBalesrs publicar articles que criminalitzen per sexe.



Si en lloc de home possessiu immigrant el discurs seria el mateix. Però no voleu ser racistes. Sexistes, Sí, sempre que us referiu a homes blancs.



Feia vergonya, i pena.

Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente