Tant de bo m'equivoqui, però sospito que aquestes línies només seran llegides per qui ja camina repensant les masculinitats, la pròpia o les alienes. I és precisament això el que em preocupa i m’impulsa a ordenar interrogants i temors sobre quins, com i per a què estem abordant aquesta tasca. Sense qüestionar l'horitzó, convençut que totes les persones que s'impliquen en aquest treball -hi inclòs jo mateix- ho fem amb la millor de les intencions, aportant temps, confiança, energies i propostes en favor d'una societat més igualitària. Tanmateix i atès que amb el voluntarisme no hi ha prou, fer un cop d'ull als camins que recorrem pot proporcionar-nos una certa perspectiva dels rumbs que portem, de les trobades i desacords, dels avanços i contradiccions.

Des dels anys 70 va començar a teoritzar-se sobre masculinitats. Com sabem, però, en els seus orígens la motivació fou més aviat reaccionària, la d'homes que se sentien amenaçats per les conquestes de drets de les dones, més que per l'interès a comprendre les seves causes i efectes amb perspectiva de gènere. S'ha escrit molt des de llavors. No debades el món de la raó ha estat històricament assignat als homes, la qual cosa el converteix en un espai confortable on acomodar-nos. Des de l'àmbit discursiu ens podem sentir segurs, sense que això no signifiqui necessàriament més que això: la construcció d'un relat d’acord amb un nou paradigma. Podem mirar-nos els peus de fang sense moure un dit per esquerdar-los. Des d’un enfocament merament descriptiu.

Aquesta intel·lectualització pren posicions a poc a poc en l'acadèmia, on els estudis sobre masculinitats van ocupant aules, despatxos, titulacions. Crida l'atenció la proliferació de publicacions, però encara més la seva repercussió mediàtica, sobretot si les comparem amb els milers d'assajos i recerques feministes desenvolupades durant dècades per dones que han estat silenciats sistemàticament. Estarem reproduint els antics modus operandi?

Es posen de moda també -i ho visc en primera persona- tallers de sensibilització i formacions sobre masculinitats en diferents àmbits: educatius, juvenils, familiars, institucionals, empresarials. Al reguitzell de talleristes d'igualtat, violència de gènere, LGTBIQ..., ara se sumen els de masculinitats. Activitats puntuals que no s'instal·len de manera transversal i coherent en els currículums. Que ni tan sols són abordades transversalment entre elles mateixes perquè, com és obvi, estem parlant del mateix: sexe, gènere, orientació sexual i la seva repercussió en la convivència i el desenvolupament de les persones. Sembla que hàgim conquistat un estand en les fires d'igualtat, un departament estanc, que no crea vincles i sinèrgies. Tasca pendent.

L'essencialisme que no cessa

Hi ha una lògica de segmentació de les realitats que es fa palesa en el discurs majoritari de masculinitats, centrat en homes cisgènere, heterosexuals, blancs, de classe mitjana, universitaris que superen la trentena, embullats recentment amb les paternitats. I la resta de masculinitats? Més enllà de continuar apoltronats en l'essencialisme eurocèntric, exportant matrius i conceptes descontextualitzats, sense atendre el ser 'situat', grinyola particularment que el debat sobre masculinitats no faci seves les agendes d'homes gais, trans... Serà que no acabem de treure’ns de sobre l'homofòbia, tan 'machirula' ella, que als no-heterosexuals se'ls continua considerant menys homes o directament se'ls treu de la categoria? Abordem les violències lgtbiqfóbiques - exercides majoritàriament per homes cis de rol hetero- com a part del problema de la masculinitat hegemònica o el deixem en mans dels qui les pateixen?

Si ens posem a segregar, hi ha qui aposta per abordar aquests treballs de forma individual, de manera introspectiva, retrobant-se amb la naturalesa o amb el seu nen interior. També en grups tan sols d'homes, on analitzen els efectes, danys i culpes relacionats amb la seva socialització masculina sota el patriarcat. De vegades se'ls escolta assumint una culpa ancestral, una mena de pecat original per haver nascut amb penis. Altres vegades, per contra, el discurs ressona autocomplaent, fins i tot exculpatori. Sobrevola un perill autoreferencial, propi de qui es mira el melic tota l’estona: Fins a quin punt així estem aprofundint en el binarisme, en la diferència i la dicotomia de rols? Hi haurà prou amb canviar de cognom la masculinitat o potser amb crear una altra forma hegemònica de ser home? Si volem construir una societat en la qual convisquem igualitàriament totes les persones, més enllà dels nostres cossos i identitats, no hauríem de dissenyar-la i construir-la entre totes, escoltant totes les veus?

Mantenim l'etern debat entre les vies personalistes enfront de mirades més socials i polítiques. Hi ha prou amb el canvi personal? Generarà aquest l'efecte dominó esperat o bé el patriarcat està tan arrelat en les estructures socials i de poder, que sense canviar aquestes no hi haurà avanç possible? Podem modificar el model d'home hegemònic sense que el sexisme deixi de ser útil per al marc socioeconòmic en el qual ens relacionem? Podem desconstruir la masculinitat sense desmuntar el capitalisme? I viceversa? Les propostes feministes passen per posar la vida, les persones, les seves necessitats i cures en el centre de l'economia, de l'urbanisme, de les polítiques. És això compatible amb el capitalisme depredador, capacitista, competitiu, meritocràtic?

Homes que exerceixen violència

Hi ha alguna cosa que retruny de l'enfocament majoritari en el treball amb homes que exerceixen violència, si més no en les metodologies del Nord global. Del feminisme vam aprendre que el gènere és un constructe cultural que determina el repartiment desigual de poder en funció del sexe biològic. Un repartiment binarista dels rols i maneres d'estar en el món. En aquesta divisió, als homes ens toca l'obligació d'ocultar la vulnerabilitat a qualsevol preu, l'obligació d'èxit i la legitimació de l'ús de la violència. Basant-se en això, el feminisme va argumentar des de sempre que no es tracta de casos aïllats d'homes que perden el cap en un moment concret, tampoc d'una malaltia mental, sinó que ells són producte de l'educació sexista. Això no obstant, es generalitzen les intervencions terapèutiques, com si es tractés d'un problema de comportament individual. La solució és psicològica? Exclusivament? Si el gènere és un constructe cultural que s'assimila a través de la socialització, de l'educació formal i informal, no caldria abordar les seves conseqüències també des d'aquests àmbits? D'altra banda, ens estarem rentant les mans com a societat en tractar-los com a malalts o delinqüents particulars? Podem resoldre el problema sense abordar-lo dins de les comunitats en les quals se socialitzen?

Per la seva part, les tecnologies i les seves xarxes generen sensacions de comunitat no sempre reals. Qualsevol pot sentir que difon un discurs i que aquest repercuteix en un públic ampli, sense adonar-se del miratge dels algorismes, aquests que ens mostren i ens relacionen amb qui comparteix els nostres gustos i parla dels mateixos temes. Més enllà dels estils comunicatius, de l'adequació dels missatges i dels suports als públics objectius, de vegades constatem que sempre estem els mateixos, fins i tot amb la globalització de les formacions en línia i dels webinars durant i després de la pandèmia.

La proposta promíscua

No qüestiono la utilitat de cadascuna de les línies exposades. Molt menys pretenc substituir-les per unes altres, per cap altre beuratge màgic del qual posseeixi el copyright. La meva invitació és més promíscua: que ens barregem i contaminem els uns amb els altres i les altres. El que realment em preocupa és l'esperit quixotesc, tan masculí ell. Enxampar un estendard i reivindicar-se com posseïdors de la recepta, de la veritat, aixecant muralles i escarafalls per tal de no compartir ni creuar altres rutes, per molt que remem cap al mateix horitzó. És evident que necessitem teoria, donar forma i estructura al pensament, generar debats. Que aquest es desenvolupi també en l'acadèmia, en les universitats, aporta unes certes garanties. Però aquesta no ha de caminar sola, en la bombolla de les aules i els despatxos, creant argots inintel·ligibles per a la majoria, per molt que necessiti reforçar la seva autoestima de disciplina consolidada (que en absolut és ni ha de ser independent, perquè té les seves arrels en el feminisme, en els nombrosos estudis de gènere).

Diem hegemònica a la masculinitat dominant en l'imaginari col·lectiu. La naturalitzem i reproduïm, legitimant relacions de poder desiguals i discriminatòries, generant molt mal i frustracions allà per on passa. Desnaturalitzar el masclisme, treure'l del sentit comú, suposarà també una batalla cultural, una ingent labor pedagògica que els discursos eloqüents i les paraules polisíl·labes no faciliten. Necessitem relats atractius, especialment per als homes als qui pretenguem convèncer de les bondats de la igualtat, també per a ells.

És clar que és important que els nostres comportaments individuals canviïn, que siguin coherents amb els discursos, ni que fos per una qüestió de credibilitat. Però si no abordem les desigualtats en els entorns comunitaris que les reprodueixen, en les cultures organitzatives que les sostenen, en les relacions econòmiques, en la divisió sexista de les cures i els treballs remunerats, el poder, la política... no tindrà major projecció ni transcendència. De la mateixa manera, incloure-ho exclusivament en el programa polític sense interioritzar-lo, sense incorporar-lo (in-corporar-lo, ficar-ho en els nostres cossos i les nostres vides), tampoc donarà resultats. No estic inventant la dialèctica, però a vegades sembla que la ignorem.

No seré jo qui desoeixi les aportacions de la psicologia, que són moltes i valuoses, però si eixamplem les disciplines d'anàlisi i intervenció (pedagogia, sociologia, antropologia…), estic convençut que s’incrementaran notablement les possibilitats d'èxit en aquesta ambiciosa tasca. La confluència ha de ser horitzontal i respectuosa amb totes les realitats. Que ningú s'apoderi del megàfon que no li correspon, que cadascú parli i aporti des de la seva realitat però amb visió global. Deixem de construir més compartiments estanc.

Bo és també que les institucions ampliïn la mirada cap als homes en intervenir en favor de la igualtat, però no oblidem que la vida és al carrer ni el paper que en aquesta juga la societat civil, també per salut democràtica.

En resum, més promiscuïtat, més treball en xarxa i sinèrgies. Si hem constatat que la masculinitat hegemònica i les discriminacions sexistes actuen en tots els racons en els quals ens relacionem (públic, privat, entre dones, entre homes i dones, entre homes, fins i tot en solitud), resulta il·lús creure que arribarem a tots aquests espais per un únic camí, per molt que ens sembli una autopista de quatre carrils. Les dreceres no existeixen. Tampoc les receptes màgiques, perquè cap d’elles serveix per a totes les persones, contextos i moments.

Javier Lópex, @masculinidadesdisidentes

Podeu accedir a la publicació original des de: https://bit.ly/3jIWXfn dins del Blog: “Masculinidades en Demolición a: https://www.elsaltodiario.com/