Com ens referim als agressors és fonamental perquè reflecteix la manera en la qual com a societat volem parlar de la violència, però també d'on creiem que prové i com ha de ser rebutjada.

En els últims mesos hem assistit a una convulsió social marcada per l'increment de la visibilitat i el repunt dels casos de lgtbifòbia. Aquesta situació s'ha materialitzat tant als carrers, amb les nombroses concentracions i manifestacions que s'han celebrat al llarg del país, com en les reaccions presents en les xarxes socials en les quals els missatges de repulsa han intentat canalitzar la fúria i la frustració davant la violència i la negació que d'aquesta feien algunes figures polítiques i mediàtiques.

Si bé és cert, hi ha hagut algunes respostes que, personalment, m'han cridat l'atenció. Em refereixo, concretament, a dir «covards» i «poc homes» als suposats agressors del jove de Malasaña (finalment denúncia falsa), o riure’s d’un dels integrants de la manifestació neonazi de Chueca hagi tengut, segons s'ha publicat a les xarxes, relacions amb altres homes cis i persones trans. En aquestes dues reaccions hi ha una intenció punitiva que, per desgràcia, incideix precisament en els imaginaris patriarcals que limiten, sancionen i violenten les nostres vides.

Com ens referim als agressors és fonamental perquè reflecteix la manera en la qual com a societat volem parlar de la violència, però també d'on creiem que prové i com ha de ser rebutjada. És per això que escric aquest text: no em sembla útil polititzar les agressions mitjançant el mateix llenguatge que produeix les condicions perquè es donin les violències lgtbifòbiques i masclistes. Estem absorbint sense adonar-nos les mateixes paraules i significats que formen part de l'estructura respecte de la qual s'erigeix la lgtbifòbia, però també estem deixant intacte el nucli patriarcal d'aquesta violència i els imaginaris que construeixen les seves condicions de possibilitat.

Covard com l'oposat a masculí

'Covard' és una paraula que cobra sentit en relació directa amb la masculinitat tradicional no per ser un dels atributs que la constitueixen, sinó precisament per ser el seu oposat. La masculinitat normativa exigeix el rebuig de la covardia i reclama la competitivitat, l'agressivitat, la virilitat, l'èxit i, sobretot, la valentia com a formes de vida i demostració constant.

Quan anomenem covards a aquells que cometen una agressió, estem centrant l'acusació no en la violència que exerceixen, sinó a no haver seguit els codis i reglaments masculins de l'enfrontament, és a dir, en la seva falta d'homenia. No obstant això, la violència no és el producte de la qualitat moral de l'homenia ni de la gradació d'aquesta. Si haguessin agredit d'una altra manera serien menys covardes? Té a veure aquesta violència amb la manca de valor?

Com assenyala Víctor Mora sobre aquest tema: «No podem combatre la violència amb valentia perquè la violència no és covarda. (…) El llenguatge és acció, ni valenta ni covarda, és teixit que determina les condicions de l'espai públic, de qualsevol espai, i marca la pauta lògica de la jerarquia, els límits i l'agressió».

Aquesta posada en joc del discurs del valor és una cosa que veiem quotidianament en frases com «que covardes, eren cinc contra una» o «era un gallina, la va atacar per l'esquena». Aquests exemples ens remeten a una manera d'entendre no sols el que és ser un home de veritat, sinó com això també inscriu una forma i unes regles d'executar la violència. L'home de veritat s'enfronta cara a cara, sense cap mitjà que li doni avantatge més enllà del seu cos o d'objectes permesos en la baralla. Hi ha una manera masculina de pegar-se i d'agredir, per això també és freqüent escoltar «no et barallis com una nena».

La violència lgtbifòbica no es produeix per la manca de valor, no és causada per una 'ment malalta' o per 'poc homes', sinó que és el resultat de l'aprenentatge sistemàtic i la interiorització que hi ha cossos agredibles i repudiables pel fet que no s'ajusten a la cisheteronorma.

La manca d'homenia com a insult

La manera en la qual usem 'covarda' com a arma llancívola refereix a una forma de punitivisme que se serveix de la jerarquia de gènere. Volem castigar els agressors a través de l'ús d'una paraula que remet a un component simbòlic de vergonya i menyspreu. Amb ella es cerca feminitzar-los com un càstig social: la penitència que se'ls imposa és arrossegar la manca d'homenia com una humiliació pública.

Que considerem legítim usar aquest terme com a insult ens mostra fins quin punt la por masculina a la feminització-emasculació ha estat interioritzada com una forma de càstig. Dir covards als agressors lgtbifòbics no restitueix ni sanciona la violència comesa, només reforça els significats patriarcals que permeten aquestes violències.

La covardia no és denigrant per si mateixa, només ho és en un sistema que premia la masculinitat heroica i violenta: aquesta que assumeix riscos que atempten contra la seva integritat, però que reforcen el seu sentit de l'honor, la que s'enfronta a tot sense mesurar les conseqüències, la que reglamenta la dignitat de la batalla i la que articula qualsevol concessió a la feminitat com una derrota. Només en aquest context, la covardia és vista com a pròpia del 'poc home' i ens remet a una forma de disciplina col·lectiva en la qual el pitjor que li pots dir a un home és que no és un 'home de veritat'. Els límits referents a la manca de valor com alguna cosa negativa es mesuren en el terreny del patriarcat.

Les pràctiques sexuals com a insult

Pensem ara en el cas del manifestant nazi: un home que crida consignes homòfobes i que de sobte es fa públic en les xarxes que, sembla ser, no compleix amb aquesta heterosexualitat rígida que imposa el patriarcat i de la qual en fa gala per a reforçar la seva masculinitat. Considero aquí important fer una diferència a l'hora de realitzar una crítica: no és el mateix remarcar la hipocresia present en la falta de correlació entre les seves paraules i els seus fets, que usar el seu desig com a forma de befa o estigma.

Crec que ser nazi és per si mateix bastant estigmatizable sense necessitat de realitzar una befa de cap pràctica o orientació sexual. Si orientem la nostra crítica cap a la sexualitat no normativa, ens servirem del mateix entramat lgtbífob que ens acusa d’«anormals», «malalts», «menyspreables» i «promiscus» entre d’altres desqualificatius. Si usem la befa com a mecanisme de desactivació dels missatges violents hem de tenir molt present quins discursos incorporem ja que, en aquest cas, incidim en l'imaginari homòfob. Tenim bastant espai d'acció pel qüestionament de l'hegemonia masculina i la seva vinculació amb la defensa patriòtica viril, així com dels vincles homosocials que substenten el pacte patriarcal entre els homes com perquè sigui necessari reforçar imaginaris diversòfobs.

Posar en marxa les nostres crítiques no implica únicament localitzar el punt de fractura amb el patriarcat, sinó també negar-nos a parlar els llenguatges que el reforcen i perpetuen. La befa de les pràctiques sexuals serveix per a estigmatitzar aquestes com l'abjecte més que per a qüestionar els preceptes violents de els quals es construeix la seva ideologia feixista. Aquests desviaments discursius també els trobem en la violència de gènere quan s'assenyala als agressors com a 'malalts' o com que «se'ls en va anar el cap» i també en relació amb la sexualitat quan se sosté que «la majoria d'homòfobs són gais en l'armari». Qualsevol afirmació que descentri la cisheteronormativitat com a causant del sofriment col·lectiu de les persones LGTBIA+ desvia l'atenció i obstaculitza l'emancipació dels mandats patriarcals.

La covardia per a reclamar la fi de l'hegemonia

Anomenar-se covarda té un efecte social immediat, donat que trastoca la lògica del valor i la solemnitat masculina. De la mateixa manera, anomenar-se marieta ha estat una manera de reapropiar-se de la humiliació que implicava en convertir-la en espai del qual sorgeixen la capacitat d'acció emancipadora, la col·lectivitat i el suport mutu. Traspassar aquesta barrera que ens imposa el patriarcat, implica anul·lar la relació excloent que s'estableix entre fortalesa i vulnerabilitat, rebutjar la validació masculina com a perpetuadora del patriarcat, i reclamar espais allunyats de l'heroïcitat masoquista.

No participar d'aquest ús del llenguatge no suposa negar-nos a la capacitat de defensa i reacció, sinó reconèixer que les lògiques que ho constitueixen formen part precisament del sistema que ens violenta. Repudiar una agressió no implica servir-nos de la mateixa reglamentació masculina per a articular la resposta i el rebuig col·lectiu.

La covardia és fonamental. És un eix de reflexió sobre el qual articular la resistència a la performance de la masculinitat violenta i misògina. La necessitem per a sentir-nos vulnerables, tendir a la recerca de suport i ancorar-nos al desig i la necessitat de vincular-nos perquè d'aquí brolli la força col·lectiva que esfondra els obstacles que ens posa el patriarcat. El vincle resultant d'acceptar la covardia és un marcat per la solidaritat i la protecció mútua, resistint, per tant, a l'individualisme i l'autonomia que l'hegemonia masculina proposa com a garantidora del privilegi.

Article de Iván Gómez Beltrán, publicat a 'El Salto': https://bit.ly/3kWkL0m

Fotografia de: FRANCISCO JAVIER HUETE a la mateixa publicació.