No enaltiré amb impostada erudició aquest text. Primer, perquè no en sé i, segon, perquè la meva intenció és adreçar-me als homes, socialitzats masculins com jo, hegemònics o diversos, i el que menys pretenc és excitar el seu hemisferi esquerre. Més aviat al contrari, la meva vocació és tractar de provocar el desitjat i sobtat 'adonar-nos-en', aquell valuós 'insight' que es produeix en el nostre interior quan alguna cosa o algú enfoca la teva pròpia existència des d’un angle diferent al que habitualment has usat per a contemplar-te (a tu i a la teva pròpia biografia). Però sigui dit per endavant que no duc màgia ni sorpresa que em pugui arrogar i que aquest enfocament diferent no és altra cosa que la perspectiva de sexe-gènere (auto)aplicada ara sobre la nostra suposada ètica masculina.

Però intentem-ho, a veure què passa:

Comencem per escriure aquí aquest popular mantra ètic: «Tu pots fer el que vulguis, mentre no perjudiquis ningú». Aquesta màxima, expressada en simple codi divulgatiu, podria resumir una postura ètica raonable. Dir «pots fer allò que et doni la gana mentre no facis mal a ningú» sembla un adequat principi ètic de vida en relació, en societat.

Em disposo a problematitzar aquesta aparent zona de confort ètic en els casos en els quals qui se sent confortable és un home, un socialitzat masculí, com tu o com jo, per exemple. Considero que hi ha un problema ocult per als homes en aquesta concepció d’allò correcte, problema amagat rere el significat de dos dels significants d’aquesta frase. Un és el terme mal (perjudici) i l’altre és el terme ningú (o el seu complementari algú).

Sobre el primer, el terme mal, considero imprescindible preguntar-se quin és el criteri per a saber si una conducta masculina produeix o no mal.

I sobre la segona paraula, el terme ningú, la pregunta introspectiva seria explorar honestament qui considera la nostra socialització masculina que és ningú i a qui reserva la qualitat d’algú (sí, he escrit honestament).

Perquè em temo que la combinació d’aquests dos significants pilotats per la subjectivitat d’un home que va per la vida ple de masclisme i de misogínia fins al capdamunt, pot convertir-se en un conjunt de conductes aparentment percebudes per ell com a innòcues, quan en realitat són conductes èticament inadmissibles.

I aquest és l’objecte d’aquesta reflexió: com l’ètica, en mans masculines, en allò que es refereix a les dones, podria ser una falsa ètica.

Vegem alguns exemples sobre el que pretenc reflexionar:

Quan un home que camina pel carrer es creua amb una dona i la increpa al·ludint al seu físic, ell no considera que estigui fent cap mal, però és que a més, probablement ell no vegi ningú excepte un cos en moviment. Ja que el terme algú només té sentit entre iguals, entre similars, entre ciutadans de ple dret. I elles no són aquest algú. Per això, si la meva consideració és que allò que passa no és ningú, no incompleixo la màxima ètica. No faig cap mal perquè en aquell lloc només hi soc jo tot sol, no hi ha ningú més. Ningú.

Segon exemple il·lustratiu: ella tampoc és algú quan un home entra en un prostíbul per a comprar un cos a canvi de diners, per a comprar orificis a canvi de diners. Ell no està fent cap mal, no perjudica ningú, perquè en l’acte prostituent, excepte ell, allà no hi ha ningú. L’únic algú que hi ha en aquella habitació, en aquell racó fosc i pudent del carrer o a l’interior del seu vehicle aparcat al costat d’una rotonda és ell. Allà no hi ha ningú més. Ningú.

Tercer: quan un home arriba a casa seva frustrat perquè la vida el tracta malament i descarrega tota la seva agressivitat en la seva parella i llavors la menysprea o la vexa, la insulta, dona un cop de puny damunt la taula o l’empeny contra la paret, ell no està fent cap mal a ningú perquè allà no hi ha ningú. Perquè a casa seva no hi ha ningú excepte ell. Allí, ell no hi veu ningú més. Les úniques persones que ell coneix que són algú són el seu cap, els seus companys de feina, la seva colla d’amics. Ella, la seva parella dona, no és ningú. Ningú.

Podria dur aquí centenars, milers d’exemples més, fins i tot el d’aquell empresari que acomiada una dona perquè sap o sospita que està embarassada. En aquest acomiadament no hi ha cap mal, perquè ella torna a ser ningú. Ningú.

Convido tots els socialitzats masculins, sense que importi si la nostra socialització hagi estat hegemònica o diversa, a reflexionar profundament sobre el nostre suposat equilibri ètic i sobre l’(auto)percepció que tenim al voltant de la bondat de les nostres conductes.

La nostra socialització masculina s’entremescla sense excepció de masclisme i misogínia i ens fa creure que mai fem mal perquè això per a nosaltres, segons el nostre criteri masculí androcèntric, no és dol ni perjudici. I, sobretot, perquè, en el fons, les dones que pateixen les nostres conductes no són ningú. És a dir, no les considerem com a algú.

Jo revisaria profundament la nostra andro-ètica per tal de poder acceptar sense resistències la interpel·lació feminista. Elles ens diuen amb saviesa i rotunditat que 'allò' sí és un mal i, sobretot, que elles sí són algú.

Aquest és un exercici introspectiu de repàs a la nostra ètica, tenint en compte que estem socialitzats en una masculinitat que no veu les dones, ni com a persones completes, ni com a ciutadanes de ple dret. Una socialització basada en el seu criteri especialment tebi i de confort del concepte de mal i de perjudici, quan les perjudicades són elles.

Per acabar, us recordo que una de les pitjors coses que es pot dir a un home és el conegut 'ets un no ningú'. Però, fixeu-vos, estimats companys de socialització, que aquesta expressió només té sentit per als homes. Aquest 'ningú' no té sentit en elles. Sabeu per què? Perquè elles ja són ningú per a nosaltres. Sempre. Ningú.

Potser aquesta reflexió ens ajudi a entendre per què darrerament, amb tot el que està passant, alguns, pocs o molts homes no perceben el risc cert d’esborrament de les dones ni l’enorme perjudici per a elles.

Potser perquè per a ells no hi ningú a qui esborrar.

Potser perquè per a ells allà no hi ha ningú.

Ningú.

Més reflexions (auto) crítiques amb agenda radical sobre la Masculinitat: ”ONVRES. Reflexiones sobre la Masculinidad” (Justo Fernández, Anaya, Marzo 2021): https://www.oberonlibros.com/libro/onvres-reflexiones-sobre-la-masculinidad-9788441543584/

Una mirada (auto)crítica amb agenda radical abolicionista sobre la Masculinitat en totes les seves formes, vista des de dintre, en lo personal, social i polític.