La majoria de les vegades que es parla de violències en les relacions i bons tractes es parla en clau heterosexual i normalment no s'inclou la perspectiva d'homes que es relacionen amb altres homes.

Fa molt poc, estava donant una formació sobre diversitat afectiva, sexual i de gènere al personal d'un Ajuntament. En un cert moment parlem de com els homes bisexuals i gais podien expressar rebuig o violentar a uns altres per la seva expressió de gènere femenina (el que es diu "plumofòbia"). Aquesta forma de discriminació, de manera general, els va sorprendre molt, perquè «no es podien creure que discriminessin havent viscut la discriminació». De fet, resulta supersenzill per als homes que es relacionen amb altres homes passar per alt discriminacions que realitzen pel simple fet d'haver-les rebut.

D'uns anys ençà, el treball amb els homes des d'una perspectiva feminista està creixent. Ja era hora, ja que pensar sobre els homes és pensar sobre les persones que estem en posició complexa de poder (per exemple, som molt majoritàriament els qui agredeixen tant a dones, com a homes, com a persones que no encaixen en aquestes categories).

De manera comprensible, aquest treball s'enfoca principalment a la fi de la violència contra les dones. No obstant això, continua fent un buit molt cridaner en les reflexions: On estan aquelles sobre els homes que ens relacionem amb altres homes? Encara que dins d'aquest col·lectiu hi hagi una diversitat enorme, tenen en comú que són homes i que senten desig cap a altres homes i, per tant, la masculinitat juga un paper important. Juny és el mes de l'Orgull, i crec que pensar sobre quin llast té el col·lectiu i quines tasques pendents ens queda per fer és fonamental.

Violències invisibles

La majoria de les vegades que es parla de violències en les relacions i bons tractes es parla en clau heterosexual i normalment no s'inclou la perspectiva d'homes que es relacionen amb altres homes. La violència intra gènere continua sent un fenomen molt invisible, encara en converses sobre la violència en l'àmbit de la parella. No es tracta de desplaçar del centre la violència contra les dones, però és important llançar llum sobre altres violències invisibilitzades.

No sabria dir quina causa té aquesta invisibilitat, encara que pens que en un cert sentit s'assumeix, fins a un cert punt, que ser part d'un col·lectiu discriminat ens fa menys 'discriminadors', cosa que exemplificava l'anècdota que compartia a l'inici.

Arribem, doncs, al moll de l'os de la qüestió a la qual volia arribar. Personalment, la relació dels homes que ens relacionem sexualment amb altres homes amb la masculinitat i el gènere és un tema que m'importa, em travessa i em preocupa. Arran de fer el meu Treball Final de Màster, vaig poder veure amb claredat que diferents coses que jo havia percebut en les meves pròpies relacions amb altres homes eren compartides. Algunes idees generals, tant del TFM com dels estudis que formen part de la base teòrica, podrien resumir-se així: hi ha falta de cures i responsabilitat afectiva en les relacions esporàdiques sexuals entre homes; hi ha relació entre el rebuig al femení i l'homofòbia interioritzada i hi ha relacions entre modelar el cos i 'corporitzar' la masculinitat (és a dir, muscular-se i/o eliminar greix d'uns certs llocs que 'feminitzen' la figura).

L'efecte del sistema de gènere en les nostres pràctiques relacionals no acaba aquí, per descomptat. Però aquestes pinzellades deixen veure que és un tema que pot travessar molt les nostres vides i les nostres relacions.

La plumofòbia com a persecució al femení

A Espanya, una de les qüestions que ha rebut alguna atenció per part d'algun mitjà ha estat la de la 'plumofòbia'. No és en absolut casual que existeixi un rebuig cap als qui manifesten 'feminitat', encara menys entre homes. La 'plumofòbia' troba la seva expressió en una frase utilitzada habitualment en Grindr (una app de cites entre homes) per a manifestar el tipus de persones que els agraden... o millor dit, que no els agraden: 'no fats, no femmes' (no grossos, no femenins). S'acompanya a vegades, o se substitueix, pel 'masc x masc' (o masculí per masculí).

Les converses amb aquestes persones a vegades suposen llegir un «jo busco estar amb tios», fent referència al fet que la ploma implica una «menor virilitat», sigui en quantitat o qualitat. Si ser femení suposa no ser 'un tio de veritat', tal vegada és que per a ser-ho calgui evitar que ens puguin identificar com a 'poc home'. Semblés que renegar, discriminar o violentar a 'homes que són menys homes' ens fa afirmar com a 'homes de veritat'. I això, per desgràcia, em sona molt.

El sexe sobre tota la resta

Una altra qüestió habitual que podem trobar en les aplicacions de contactes és la rapidesa. Quan 'vols sexe i ja està' sona bé sobre el paper, però aquesta rapidesa difumina unes certes qüestions. És habitual trobar persones que volen anar al gra, «no perdre el temps». Si perdre el temps és parlar, l'espai es defineix una vegada i una altra com per a «buscar sexe i ja està» i no tenim pràcticament cap espai més en el qual relacionar-nos (especialment homes que no viuen en grans ciutats), el que trobem és un entorn en el qual costa ser un mateix, expressar-se amb llibertat i establir relacions amb profunditat o significatives. I no sols això: dificulta poder establir límits i consensos i dificulta parlar del que ens agrada quant a pràctiques sexuals. El bloqueig de la comunicació explícita complica i deshumanitza les relacions.

Parlant de límits, em genera un tremend malestar pensar en cada vegada que he sentit, tant per part d'amistats, com a parelles, com 'rotllos d'una nit', que s'han qüestionat o trencat els límits aliens. Els límits són una qüestió crucial que ens fan sentir control i seguretat sobre la situació i permeten que puguem prendre decisions des del desig i el consens. Són, en definitiva, essencials per al nostre benestar, i veig que es qüestionen o trenquen contínuament: insistència per a contactar o tenir sexe, assetjament a través de xarxes socials, manipulació emocional per a continuar quedant, pressió per a no utilitzar el preservatiu, per a establir tipus de relació que no es desitgen, d'una banda... I el pitjor és que moltes vegades ni tan sols identifiquem aquesta violència.

Quan no parlem ni expressem les nostres emocions lliurement, és molt més complicat mostrar-nos vulnerables, i al seu torn, establir una intimitat compartida.

Per a mi, aquestes dinàmiques es poden descriure d'altres formes. Es pot descriure com defugir la vulnerabilitat i falta de cures i responsabilitat afectiva. Quan no parlem ni expressem les nostres emocions lliurement, és molt més complicat mostrar-nos vulnerables, i al seu torn, establir una intimitat compartida. Quan simplement ens relacionem sexualment i hi ha un pacte tàcit que «això és així i així és com hauria de ser», tampoc és fàcil sortir-se d'aquest marc (sembla que l'únic que hi ha, no havent-hi alternatives de socialització en molts llocs) i visibilitzar aquesta violència que t'han exercit.

Quan ens utilitzem sexualment, no existeix la importància de no fer ghosting, perquè es torna 'normal': no m'ha agradat aquest, en tenc munts en el mercat de carn que hi ha. No és gens estrany tampoc que el format de les apps de contactes entre homes tingui un format de galeria de fotos i sigui així la foto el primer filtre per a poder entrar en contacte (en un contacte que habitualment defugirà la comunicació explícita).

Estètica i cossos normatius

Arribem a un altre tema important: «qui està bo, té l'oportunitat d'arribar a parlar». Això, per descomptat, va més enllà de les apps. Canviem «arribar a parlar» per «arribar a ser vist». Quins cossos ocupen el nostre imaginari quan pensem en homes que tenen sexe amb homes? Quins cossos ocupen les carrosses? Quins cossos desitgem? Pens, per exemple, en els homes grassos. Per què han d'anar a llocs, apps, comunitats específiques on els aprecien sexualment, com és la comunitat goso, per a no enfrontar-se a violències quan són visibles o es relacionen?

No es pot oblidar tampoc com dins de cada subgrup existeix una certa normativitat corporal, i aquesta està relacionada amb la masculinitat. Si en la cultura més 'mainstream' tenim a l'home 'en forma', blanc, potser musculat, d'actitud masculina, en la cultura goso tenim a un home gros però no 'massa' (i amb una distribució 'masculina' del greix: sense molt de pit però sí pectorals, malucs...), pelut, amb barba, d'actitud forta. Amb algunes persones, de fet, faig bromes de com existeix una cara d'ós, de la qual no sabem diferenciar si vol pegar-nos una pallissa o l'atraiem sexualment.

La importància de les cures en la Comunitat

És cert que hi ha espais on sí que hi ha comunitats d'homes on les cures estan molt presents i on les normativitats corporals no tenen tanta influència. Alguns exemples són les comunitats 'mariques' (apropiant-se del terme), queers, les que són més pròximes o comparteixen amb espais feministes o les que han generat algunes persones en el seu entorn. Però es tracta de comunitats petites i allunyades dels espais mainstream.

Crec que els homes, com a homes, tenim moltes converses pendents. Vull aprofitar que estem en el Mes de l'Orgull per a reivindicar que els homes que ens relacionem sexualment amb homes tenim algunes més. Si ens importa la igualtat, si ens importa la garantia dels nostres drets, hem de reflexionar una mica sobre les nostres pràctiques i no reproduir el sistema a casa.

Vull que parlem de la relació que tenim amb la nostra masculinitat, i quins efectes genera quan la posem en joc en les relacions que tenim. Vull que visibilitzem les violències que sofrim quan ens relacionem entre nosaltres i els posem nom. Vull que puguem tenir qualsevol tipus de cos, sentir-nos desitjables i no sentir «que no som gais de veritat». Vull que siguem un espai realment segur per a altres persones fora de la normativitat. Vull que ens impliquem a aconseguir la igualtat també en l'íntim, en el personal, perquè també és polític.

Crec que no fa falta anar fins a una anàlisi molt profunda. Quina classe d'espais compartits i compartibles estem generant, tenint en compte els poquíssims que tenim i que la masculinitat cau a trossos?

Article de José Yepez, que es va publicar a 'El Salto' i que podeu trobar a: https://bit.ly/3zVp0yw

Autoría de la fotografía: DAVID F. SABADELL a 'El Salto'