Aquest dimarts ha tengut lloc a Ca n’Oleo (Palma) un acte organitzat per l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics de la Direcció General de Política Lingüística amb motiu dels 25 anys de l’aprovació de la Declaració Universal de Drets Lingüístics. Hi varen intervenir el sociolingüista eivissenc Isidor Marí, qui va estar directament implicat en l’elaboració de la Declaració, i el filòleg basc Paul Bilbao, un dels promotors del Protocol de Donostia, un mapa de ruta per a garantir els drets reconeguts en la Declaració.

Marí va constatar la plena vigència de la Declaració Universal de Drets Lingüístics i el seu valor com a referent mundial i com a expressió d’un imperatiu ètic que ha d’inspirar l’actuació de tots els poders públics i tots els comportaments corporatius i personals, i va assenyalar que la protecció efectiva de l’exercici dels drets lingüístics és un dels millors indicadors de la qualitat d’un sistema democràtic. Per la seva banda, Bilbao va explicar la naturalesa i la finalitat del Protocol, integrat per 185 mesures per a la garantia dels drets lingüístics de les comunitats minoritzades, i va subratllar la importància de l’acció combinada de les institucions i de la societat civil per promoure l’ús social de la llengua.

El conseller de Fons Europeus, Universitat i Cultura, Miquel Company, va ser l’encarregat de cloure l’acte, al qual també varen assistir la secretària autonòmica d’Universitat, Recerca i Política Lingüística, Agustina Vilaret, i la directora general de Política Lingüística, Beatriu Defior, a més de responsables polítics d’altres institucions. En les paraules de cloenda, Miquel Company va remarcar la validesa de la Declaració Universal de Drets Lingüístics perquè «des del rigor intel·lectual i l’esperit democràtic, traça unes línies mestres per gestionar la complexitat lingüística de les societats a partir del respecte dels drets lingüístics dels parlants». El conseller també va assenyalar que la comunitat de llengua catalana, com a comunitat lingüística històrica de les Illes Balears, és lluny de tenir garantida la plenitud dels drets lingüístics que preveu la Declaració. En aquest sentit, va remarcar que «ha de ser un compromís indefugible de la societat en general, i sobretot, per mandat estatutari, dels poders públics de la comunitat autònoma, actuar per garantir la plenitud d’aquests drets».

La Declaració va ser proclamada a Barcelona l’any 1996 en el marc de la Conferència Mundial de Drets Lingüístics. Promoguda pel PEN Club i pel CIEMEN, amb el suport de la UNESCO, en la redacció de la Declaració hi participaren prop de 150 ONG i experts en dret lingüístic d’arreu del món. Encara que no té caràcter jurídic vinculant, la Declaració Universal de Drets Lingüístics és un document de referència en l’àmbit internacional. S’hi despleguen conceptes bàsics, com la noció de llengua pròpia o les distincions entre comunitat lingüística i grup lingüístic, entre drets individuals i drets col·lectius, entre integració i assimilació, etc. La Declaració aborda la necessitat d’articular els drets lingüístics de comunitats, grups i persones que comparteixen un mateix espai, de manera que sigui possible la convivència entre tots i es garanteixi la diversitat lingüística i cultural, en un marc en què no es posi en risc la continuïtat de cap comunitat lingüística.