cielo claro
  • Màx: 33°
  • Mín: 26°
26°

Quan i com ens vàrem tornar masculins

Em segueixo preguntant fascinat quan i com, en una primera etapa de la meva existència, el meu plàstic cervell va ser inoculat amb l’estúpida i terraplanista creença que només jo, home entre homes, estava capacitat per accedir a l’elevada aventura de la transcendència.

Em pregunto quan i com la meva ment va començar a condemnar la meitat no masculina d’allò humà a l’alteritat, al baix destí de la immanència, a la imperícia, al demèrit i al menor valor.

Em pregunto quan i com les meves preconcebudes creences van arrossegar la meva subjectivitat fins a dividir-nos en dues meitats atorgant, només a la meva, la qualitat d’importància transcendent.

Em pregunto quan i com vaig començar a negar el teu món per tal d’afirmar el meu.

Em pregunto quan i com vaig deixar de veure’t com una persona completa, en igualtat de valor, i només vaig veure una mare, una germana, una amant, una puta o una gestadora i cuidadora de vides sense agència i al meu servei.

Em pregunto quan i com la meva ànima humana es va buidar de sensibilitat i empatia, i es va omplir de masculina indiferència per a, d’aquesta manera, acostumar-me a llegir sense immutar-me aquestes concises notícies d’assassinats masclistes que dia sí dia també apareixen a la premsa.

És ben cert que totes aquestes preguntes ja s’han tornat retòriques des que el feminisme m’ha explicat fins al mínim detall, amb la solvència de la seva acadèmia i la seva saviesa, els quans i els coms d’allò esdevingut. Ara assumeixo la meva responsabilitat, però em segueix fascinant com és possible que un abús com aquest s’hagi produït.

Sento esperançat que encara estic a tempos de desfer la malifeta, alhora que reconec que haver viscut així quasi tota una existència ha estat tot un avantatjós i injust privilegi, també un viure estret, miop i mirant-se el melic, a causa del seu androcentrisme.

La meva tasca ara en el temps que em queda es reeducar el meu encara plàstic, tot i que envellit cervell, mostrant-li precisament l’evidència de tota l’enorme transcendència no masculina que en el món hi ha hagut, fruit de poderoses dones que en el món han estat, fins a esborrar les preconcebudes barreres que habiten dins el meu cap.

És per això que aprofito el molt o el poc temps que em queda per a llegir, escoltar i aprendre de elles, especialment feminisme de dones feministes.

I tu, al·lot, has de saber que ja no t’escoltaré més, per molt que cridis, llevat que em diguis que vols fer aquesta mateixa tasca amb mi.

Ja estic empatxat de tios, i de mi mateix.

Descarto amb sentida i meditada contundència totes aquestes estúpides creences masculines, en totes les seves formes, hegemòniques o diverses. No són, mai van ser i mai seran la veritat, només hi són, dins el meu cap.

Nota: Aquest text està inspirat en una classe magistral de la meva admirada Rosa Cobo sobre Simone de Beauvoir a la qual vaig assistir ahir.

Justo Fernández és escriptor i divulgador. Activista per la igualtat. Investigador en masculinitats, addiccions i narcisisme masculí. Tallerista i monologuista. La seva darrera obra és 'ONVRES. Reflexiones sobre la masculinidad' (Anaya, Març, 2021): https://www.oberonlibros.com/libro/onvres-reflexiones-sobre-la-masculinidad-9788441543584/

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Tarangu, fa dervers d'un any

Per la manera que tens d'escriure els tres primers paràgrafs, encara et falta moltíssim.
Amic com ets del recargolament i el retoricisme.
Ànims.

Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente