La resistència té moltes maneres d’evitar l’avanç, pot cavar rampes, posar obstacles, tallar camins, presentar desviaments inexistents, negar el destí… en canvi, l’acció només pot avançar cap a l’objectiu pretès a través de les vies que ens donem com a societat.

Quan d’allò que es tracta és d’avançar per a deixar enrere les grans injustícies d’una cultura androcèntrica feta a imatge i semblança dels homes, les possibilitats de la resistència són encara més grans, ja que no només es poden utilitzar elements objectius com els que hem anomenat, sinó que n’hi ha prou amb la manipulació de la normalitat per a crear una falsa consciència de realitat, o per a generar, directament, confusió per tal de dur la gent cap al distanciament i la inacció.

És el que passa amb la violència de gènere, una violència tan objectiva que es tradueix en 60 homicidis de mitjana a l’any i en centenars de milers de dones maltractades, malgrat això se segueix negant de forma explícita des de l'ultradreta, i de manera indirecta des de la dreta i els seus jocs de paraules gens innocents.

És el que ara veiem a Madrid quan la candidata Díaz Ayuso, en ser preguntada per la violència de gènere contra les dones diu que el homes pateixen més violència i que cal parlar de 'totes les violències', o quan el president del seu partit, Pablo Casado, comenta que parlar de violència de gènere és enfrontar els sexes.

Tot això s’integra en la seva estratègia per a crear confusió, de manera que ja en tenen tres, d’estratègies: el negacionisme, 'l’afirmacionisme', i ara el 'confusionisme'. I en aquesta estratègia confusionista sobre la violència de gènere sens dubte la referència a 'totes les violències' ocupa el protagonisme.

La idea no és nova, quan algú ha de posicionar-se davant de diferents possibilitats i no vol fer-ho, però tampoc vol reconèixer allò per què se li pregunta, acudeix a la tàctica inclusiva d’englobar en la seva resposta totes les opcions. Per exemple, si hi ha diferents feines i se li demana a algú quina és la millor, però aquesta persona no en vol reconèixer una, respon que «totes són bones». Si hi ha diverses pel·lícules i li demanen quina és la de més qualitat, diu que «totes estan bé». Si es tracta de diversos butaques i li demanen quina és el més confortable, respon que «totes són molt còmodes».

Amb aquesta estratègia globalitzadora s’oculta el factor que defineix la realitat de quin dels elements és el més destacat entre els que no tenen la qualitat o les característiques sobre les quals es pregunta. O sigui, el que es fa és una manipulació que evita destacar allò important i necessari per a poder adoptar una posició, i que alhora impedeix descartar i rebutjar aquelles opcions o situacions properes que dificulten l’escomesa de la realitat, degut a la seva proximitat amb l’element sobre el qual s’ha d’actuar i a la confusió que originen.

És el que passa quan es pregunta sobre la violència de gènere i es diu que «totes les violències són importants». Amb aquesta resposta el que de veres es diu és que la violència de gènere no és important, perquè s’equipara a altres violències que no tenen les característiques etiològiques basades en la construcció cultural, ni generen l’impacte objectiu de 60 homicidis anuals, centenars de milers de dones maltractades, i més d’un milió de nins i nines patint-la a casa seva.

A ningú se li acudiria dir, parlant de la pandèmia, que «tots els virus són importants», o dels accidents de trànsit que «tots els accidents són importants», encara menys si té responsabilitats sobre aquestes àrees. En canvi, sobre la violència de gènere aquesta és una de les respostes habituals perquè no se’n parli, que repeteixen, fins i tot, els qui tenen responsabilitats polítiques.

La perversió és encara més gran quan, juntament amb aquesta afirmació, s’envia el missatge que fa creure que parlar de violència contra les dones significa desconsiderar la resta de violències.

Referir-se a totes les violències ha de ser el punt de partida per tal d’abordar cadascuna d’aquestes violències amb la seva especificitat i sobre els seus elements, no el destí per a barrejar-les, confondre-les i ocultar la que històricament ha estat invisibilitzada i negada, com ha passat amb la violència de gènere.

En la medicina es tracten totes les malalties, però cada una segons els seus elements etiològics i fisiopatològics. A ningú se li acudeix dir davant d’una campanya contra la hepatitis C que totes les hepatitis són importants, que hi ha òrgans que pateixen més patologies que el fetge, o que en parlar d’hepatitis C s’està discriminant les persones que tenen un altre tipus d’hepatitis.

Resulta curiós que aquells que es refereixen a l’argument de 'totes les violències' per tal d’ocultar la violència de gènere, són els mateixos que qüestionen que es parli de 'tots els homes' com a element comú i posició de partida de tots aquells homes que decideixen exercir aquesta violència dins de la normalitat de la cultura androcèntrica.

La conclusió és simple, el masclisme necessita 'totes les violències' i 'tots els homes' per a ocultar la violència de gènere i cadascun dels maltractadors que la duen a terme.

Miguel Lorente: Doctorat en medicina, és especialista en cirurgia i mèdic forense.. És professor titular habilitat de medicina legal de la Universitat de Granada. Des del seu Blog: https://miguelorenteautopsia.wordpress.com/author/miguelorenteacosta/ podeu accedir a les publicacions periòdiques.

Agraïment a totes les persones que fan possible amb regularitat #Desembolicar, especialment a qui aporta la tasca de traducció dels texts. Avui a Natxo Bou Palmés.