Això és una convidada a fer una visita detallada a un projecte fotogràfic, dissenyat per a combatre l’estigma de la salut mental masculina i per a difondre un missatge d’esperança i positivitat.

La causa més freqüent de mort per als homes de 15 a 45 anys és el suïcidi. Per a la psiquiatria nou de cada deu casos són a causa d'una patologia, però també hi ha qui opina que aquesta xifra és agosarada i que en molts casos no hi ha una patologia. Potser hauríem de tenir en compte que, si bé el suïcidi es relaciona típicament amb problemes de salut mental, liquidar el tema equiparant bogeria i suïcidi és una simplificació excessiva. Hi ha molts altres condicionants que no hauríem d’obviar, com poden ser la mateixa condició humana, els models socials imperants, la manera com estem obligats a viure, entre molts d’altres. El suïcidi i les seves causes, tant si són diagnosticades clínicament com si no ho són, solen ser un tema tabú, i molt sovint la incertesa i la por sobre com parlar-ne s’imposen. Però és precisament parlant-ne que podríem evitar-ho.

El projecte THE HOPE s’ha creat per fer exactament això. Per a parlar-ne i per a pensar-hi. Hope comparteix les històries d’homes d’arreu d’Europa que han viscut períodes foscos i difícils de la seva vida i que han trobat el camí a seguir per viure amb sentit i equilibri. Aquest és, doncs, un missatge d’esperança al qual ens convida l’autor, el promotor, ben bé el generador d’aquest canal d’esperança.

The Hope Project va ser fundat per l’artista suec, fotògraf i professional del desenvolupament personal Aamod Korhonen. N’Aamod va fundar Hope el 2018 amb l'objectiu de barrejar art i desenvolupament personal per abordar aquesta important àrea del benestar masculí.

Ara, l’exposició que forma part d’aquest projecte, es pot visitar de nou a Palma durant unes setmanes, de la mà del Servei d’Activitats Culturals de la UIB a l’edifici Sa Riera. Una invitació a tastar el que suposa la salut emocional i mental dels homes, des d’una mirada artística i que alhora ens apropa a tot un seguit de relats de vida.

Què ens aporta el projecte? Quins són els seus elements configuradors que ens motiven a endinsar-nos en el món emocional de la masculinitat al qual Aamod Korhonen ens convida a entrar amb quinze testimonis d’homes de diversos països d’Europa? The Hope indaga sobre quins són els vincles entre diferents experiències d’homes l’univers emocional dels quals, molt sovint, està tocat pel bloqueig de les emocions a causa de la negació de tot el que conforma la seva pròpia interioritat.

L’exposició està formada per fotografies i relats que desfan les cuirasses de la masculinitat, que mostren com ens podem desfermar de les rígides normes i hàbits que acompanyen un model de ser home, del qual el material exposat ens convida a prendre distància. Històries personals de les quals podem destacar alguns fragments a efectes d’obrir diàlegs, i entre les quals en molts casos podem veure-hi trets comuns.

«Recordo que, quan encara no era gran, era un nen feliç, però em sentia una mica diferent….» «No tenia cap persona propera amb qui pogués compartir els meus sentiments més profunds, de manera que els tenia profundament dins meu. Vaig començar a beure alcohol a una edat molt jove i, per primera vegada a la vida, quan estava borratxo, em vaig sentir relaxat, a gust…» «Jo només tenia quinze anys quan vaig intentar suïcidar-me per primera vegada i, com a conseqüència del fracàs en matar-me, vaig acabar bevent encara més. Vaig prendre la decisió de deixar de beure just abans dels vint-i-un anys, ja que em vaig adonar que aquest no era el meu camí. No tenia cap suport per aturar-me, però per pura determinació vaig aconseguir alliberar-me i fins avui no he tocat cap altra gota d'alcohol.»

És el propi creador de The Hope, que parla així del seu pas per la part més fosca de la vida, durant la qual l’alcohol esdevé un element de fugida, una escapada de si mateix, en reacció al fet de sentir-se aclaparat, sense poder expressar els seus sentiments més profunds.

Així doncs, la recerca infructuosa de vies de comunicació davant de la insatisfacció, el fet de no trobar el lloc adient a la vida, les contradiccions entre el que hom sent i cerca ser amb coherència amb un mateix i el que suposa el compliment de la norma hegemònica, aboca a l’abisme de l’intent de suïcidi. Així ho expressa Dan Eriksson, mostrant el camí vers la connexió que comporta abraçar l’esperança i la fortuna de ser i viure qui realment sent ésser.

«Després del meu segon intent de suïcidi, vaig estar a punt de morir. Llavors em vaig adonar que havia de dir la meva veritat. Vaig començar amb la meva família. Vaig dir: 'Soc gai!' No va ser fàcil. Aleshores els ho vaig dir als meus germans i als meus millors amics. El canvi no va arribar immediatament, però com més vaig dir la meva veritat, fou com més alleujat em sentia. Em vaig adonar que cal parlar de les preocupacions».

«He passat un infern, però he sortit molt fort. Puc veure que soc un home afortunat i ara treballo per ajudar els altres a no prendre l’últim recurs... el suïcidi».

Passar l’infern, tocar l’infern. Vincular-se a la vida, i fer-ho amb íntegra confortabilitat amb el que suposa una expressió lliure de les emocions. Quantes vegades molts homes no hauran viscut una profunda desconnexió entre les normes imposades i la profunditat dels seus sentiments? Quina és la font que aboca a desconnectar del món emocional arrelat a l’ésser genuïnament humà, per tal de capficar-se obligatòriament en un sistema cultural d’una virilitat predeterminada? Fins a quin grau ens trobem satisfets en el model que es defineix com a imposat, naturalitzat des de la rigidesa, que aboca a no poques frustracions vitals, fins i tot a l’autodestrucció i a la violència?

Com de feixuc pot ser reconèixer el que suposa el sentir profund, quan la repressió, el costum, el que diran, la normativitat hegemònica ofega, et porta a l’exclusió i et pot conduir al caos personal i social?

Aquestes preguntes són les que ens poden desvetllar els retalls extrets dels relats de vida que es mostren a The Hope, i que ens conviden, així, a reflexionar. Detalls, brins de vida que segurament són molt més comuns del que veiem habitualment, que formen part de l’univers de les emocions masculines, molt correntment soterrades, baix la cuirassa d’una imposada fórmula magistral de ser home: fort, dominador, agressiu, poderós, gairebé insensible a allò que no encaixa amb el model marcat des del sistema patriarcal, arribant fins i tot, si és necessari, a la negació d’un mateix.

Per tancar aquests apunts, atenem al que expressa Kaspars:

«Mai no m’hauria pogut suïcidar perquè no ho hauria pogut fer aquest mal a la meva família. Però vaig tenir molts moments a la meva vida quan el meu comportament va ser suïcida i no em va importar si morís. Moltes vegades m’havia posat en perill real i en algunes d’aquestes ocasions estava a poques hores del final de la meva vida. Estic agraït pel que m’ha passat, perquè m’encanta allò en què que m’he convertit ara. Ja no soc aquesta persona. Tot va ser només una experiència que em va convertir en l’home que soc ara. I ara estimo la meva vida. I tinc gent meravellosa al meu voltant.»

Tots passem pel nostre propi infern, i d’aquest trànsit alguns es tornen més forts i millors, mentre que altres es trenquen i arriben a situacions més greus. Potser altres, esdevenen homes durs, rígids, implacables envers l'emocionalitat, tancats a l’empatia, a la tendresa. Endurits i encaixats, sense permetre’s admetre la vulnerabilitat.

L’esperança, és possible que es pugui desvetllar des dels aspectes més senzills de la vida, abraçats als vincles més propers, acompanyats de l’escolta i l’empatia i desenvolupant, amb i entre nosaltres mateixos, tot el potencial que ens ocupa el cor. Així, oberts a la vida, sense amagar ni manco ofegar la sensibilitat humana, intrínseca també al fet de ser homes. Oberts a rebre i generar tendresa, -potser sigui aquesta la grandesa a assolir com a homes-.

The Hope és una mostra de com l’equilibri, la salut emocional i mental, esdevé un eix de la masculinitat, en vista a alliberar-nos dels constrenyiments imposats. Per a nosaltres i entre nosaltres. Amb les nostres companyes, amb i per les nostres filles i fills. Ens ho hem de permetre, hem de guanyar a la foscor.

El projecte The Hope, el podeu trobar entre el 15 d’abril i el 9 de maig a l’Edifici Sa Riera, de la UIB. Per informació: https://sac.uib.cat/aules/art_cultura/exposicions/Hope/