Pensar la masculinitat sempre té alguna cosa d’incòmode, alguna cosa d’apassionant i alguna cosa d’arriscat. Sobretot, si es fa des d’un cos que integra aquesta massa que és el gènere masculí. És incòmode perquè implica reconèixer posicions d’avantatge i, encara que patim (i és clar que ho fem), la nostra és la posició social de dominació.

És també apassionant perquè desfer les capes de ceba de la masculinitat obre a allò divers, a relaxar-se i a sentir-se menys lligat. Obre un món de possibilitats. Però també és arriscat, perquè és fàcil pensar que qüestionant alguns dels elements que ens travessen ens situem automàticament 'més enllà' del masclisme, som 'nous homes' i ens oblidem que la dominació masculina no es pot trencar mitjançant homes que individualment se senten més lliures i millors persones.

M’agradaria obrir aquest genial espai que es crea a 'El Salto' reflexionant sobre un dels àmbits més esmentats, més ironitzats i més qüestionables de la reflexió sobre la masculinitat. Per començar amb bon peu i amb les coses clares. Avui critiquem el concepte de 'noves masculinitats'. I per a fer-ho, deixeu-me que jugui a dues bandes: la de hater i la de comprensiu.

Allò 'nou' de les noves masculinitats

Moment hater: deia que pensar les masculinitats és arriscat a causa de la facilitat que tenim per a confondre canvis individuals amb canvis estructurals. I amb el tema concret de les noves masculinitats passa una cosa semblant. Evidentment, repensar privilegis i decidir endinsar-nos en el camí del compromís i la responsabilitat és genial. Però quan la cosa es torna moda, es complica. Parlant en plata: es parla de les 'noves' masculinitats des de fa més de 30 anys i si d’alguna cosa ha servit aquest temps és per ensenyar-nos que, quan es parla de 'noves' masculinitats, l’adjectiu és precís, però no adequat. M’explico.

És precís per a referir-se al fet que la masculinitat canvia, que és mutable i que ni de bon tros avui la masculinitat hegemònica (aquella que té el lideratge cultural) és la mateixa que fa vint anys. Són noves masculinitats en el sentit que la forma d’expressar-se estèticament, laboralment o socialment, és nova. En aquest cas, doncs, l’adjectiu 'nou' fa referència simplement al fet que és diferent al que hi havia abans, però això no implica, per se, una millora.

Pensar que nou és sinònim de millor implica una idea del progrés que ja ha estat desmuntada moltes vegades. La política no entén d’història i tal com el feixisme pot tornar (i de fet ho està fent), les 'noves' masculinitats poden no ser millors que les anteriors. De fet, aquesta novetat podria ser la forma que té l’ordre patriarcal d’incloure certes demandes d’igualtat, però sense modificar en allò fonamental el repartiment desigual de gènere. Serien noves en el sentit d’adaptades.

De fet, ja el 2014, Tristan Bridges i Cheri J. Pascoe parlaven de les masculinitats híbrides, formes de masculinitat que, per una banda qüestionen alguns elements de la masculinitat hegemònica i, per l’altra, reforcen la jerarquia de dominació de gènere. Es tracta d’homes que inclouen selectivament elements que anteriorment pertanyien a feminitats o masculinitats subalternes (recursos estètics com pintar-se les ungles, preocupació emocional, interès en comunicació no violenta, sensibilitat, etc.) però que no qüestionen l’ordre últim de la jerarquia de gènere.

Gran part de les crítiques a les 'noves masculinitats' venen per aquesta banda, perquè són més aviat híbrides: dominants però tovetes. Els softboys. I això, estimats amics, encara que ho puguem viure com un gran canvi respecte al que érem abans, no acaba de trencar les dinàmiques de desigualtat. També perquè anem errats en les formes i dediquem molt de temps a la lluita individual.

Un projecte individual

Aquest model d’homes 'nous', més atents a les emocions, més tovets i respectuosos, alternatius, de formes menys agressives a l’hora d’expressar-se corporalment i verbal, no em convenç. No només per allò que deia al principi, que així és molt fàcil pensar-nos que ja ens situem 'més enllà' del masclisme, sinó també perquè sembla que no entenguem que el canvi de gènere no és una qüestió merament individual.

El gènere és col·lectiu, són sistemes de relacions socials. Són símbols, discursos, formes institucionals de funcionar. No només són formes individuals d’expressar el gènere. És molt més. Perdre de vista allò col·lectiu, allò social del gènere, és pensar que un cos individualment pot trencar amb l’ordre de gènere quan de fet no és així.

Ja ho deia Connell en el seu genial llibre Masculinitats (Universidad Nacional Autónoma México, 2003): «El risc polític d’un projecte individualitzat de reforma de la masculinitat és que al final ajudarà a modernitzar el patriarcat en comptes abolir-lo». Donar sortides individuals a problemes col·lectius mai ha estat la solució. Ho dic sempre que començo un nou grup d’homes: el meu objectiu no és que a Barcelona hi hagi sis homes menys masclistes. I crec que el parany del canvi moral individual és que ens manté en el mercat de la revaloració individual.

Les masculinitats híbrides són possibles perquè els discursos de gènere estan canviant i és possible incloure-hi nous elements. Però encara que la masculinitat canviï, manté la mateixa lògica. Segueix sent una competició en la qual els guanyadors, els que posseïm el major capital de gènere, dominem el partit. Ara, la dominació ja no la duen a terme els homes durs, insensibles, poc comunicatius (bé, aquesta masculinitat segueix cotitzant en alguns sectors, però no en el mainstream), sinó que la cúspide l’ocupem homes emprenedors, dinàmics, somrients, estilitzats, amables, sensibles.

El parany del canvi individual és que segueix sent la lògica d’homes volent ser millors per a cotitzar individualment en un mercat canviant. La norma és adaptar-se al mercat, però intentant no canviar tant com per a ser un perdedor.

A la recerca de l’aliat!

Ara bé, també necessitem un moment comprensiu. Evidentment el canvi en els homes és una bona notícia. És genial que ens qüestionem, de fet, és vital que ho fem. Per tant, és positiva tanta mofa contra les ¡noves masculinitats'?

No em malentengueu. Estic absolutament d’acord a matxacar aquells homes que utilitzen a favor seu el feminisme i els nous models de masculinitat per tal de fer-se un foradet d’èxit o per a mantenir privilegis d’una altra mena (lligar més, resultar més atractiu, tenir més acceptació social, etc.). Ara bé, veig a les xarxes una energia enorme i una quantitat desorbitada d’hores dedicades a riure’s d’aquests homes mitjançant mems i acudits. Val la pena?

N’entenc la gràcia i, de veritat, alguns són molt graciosos, però em preocupen algunes coses d’aquest escepticisme automàtic:

Primer, caiem massa en un essencialisme del masclisme. La sospita a priori contra qualsevol compromís masculí fa que no sembli que hi hagi sortida als comportaments masclistes i, si n’hi hagués, només amaguen més comportaments masclistes. Gairebé un pecat original del qual és impossible lliurar-se.

Segon, si tot és masclista és fàcil caure en allò que deia la genial Laura Macaya al podcast de Clara Serra quan parlava que no podem denominar a tot violència: perdem la capacitat de distingir matisos, formes i modes, i confonem estratègies i rigor.

Tercer, aquesta lògica de ridiculització de l’aliat opera reafirmant el masclista de sempre que se suma en la mofa contra els homes que s’alineen amb el feminisme.

I quart, és un gran debat, que el canvi sigui desitjable. Com intentarà un professor fer-li al seu alumne el discurs de la masculinitat no violenta quan aquesta masculinitat aliada es ridiculitzada socialment? No és més útil defensar que un canvi en els homes és desitjable i que, encara que sigui tot un repte, el canvi és positiu?

Trobar-se d’entrada amb un escepticisme, moltes vegades desmotiva, crema i ho fa tot més difícil. Evidentment, cal tenir tolerància zero amb els casos de rentat de cara. Les 'noves masculinitats' com a blanqueig del masclisme mereixen un total rebuig.

Però crec que també hem de tenir tolerància amb l’error. Veig constantment homes que intenten canviar i no saben com o cap a on. Evidentment, en aquest fangar, travelarem inevitablement (un comentari indegut, parlar de més, actuar de menys, etc.) En aquests casos s’ha d’anar amb compte a l’hora de ser intransigents amb l’error. Evitem veure aquí una dicotomia moralista en què l’error demostri la veritable identitat masclista.

No es tracta de no tenir errors, sinó de veure què fem amb aquests errors. Hem de pensar que el canvi és complicat i que els errors formen part del procés. Hem de ser-ne responsables, integrar-los i fer-ho millor la propera vegada. Ni hem de caure en una autocomplaença còmoda («estic trencat, això no es pot canviar») ni en una autoexigència culpabilitzant («soc d’allò més dolent»).

Això no va de fórmules individuals de bondat moral. Ser millor persona individualment és genial com a projecte ètic, però no és un projecte polític. No fa gaire li deia a la meva col·lega Guada, «Noves masculinitats? Som més aviat velles masculinitats repensant-nos». I continuem tant dins del fang com la resta. En comptes de sortir-ne individualment, intentem drenar el fangar.

Podeu accedir a l’article publicat originàriament a “El Salto”: https://bit.ly/3fuFIwV