algo de nubes
  • Màx: 17.93°
  • Mín: 9.96°
14°

'Postcensura' i masclisme

Ho repetirem una vegada més, «el masclisme és cultura no conducta», per això aquells que no volen que canviï la cultura prefereixen enviar el missatge que el masclisme es limita a tot un seguit de «conductes portades a terme per uns pocs homes sobre algunes dones, i en determinades circumstàncies».

D’aquesta manera tot el que és construcció cultural, amb la seva part formal que s’aixeca sobre les normes i les jerarquies, i la seva part informal que actua mitjançant les seves idees, els valors, els mites, els estereotips, el costum, la tradició… convertits en normalitat, queda reduït a aquelles anècdotes tan evidents i criticables que tothom rebutja, per tal de dir que el masclisme no existeix, i que els masclistes son aquells pocs homes amb el seu «perfil dret» i el seu «perfil esquerre», a fi que no se’ls vegi de cara i ningú no els reconegui en el dia a dia.

En aquest context, si algú diu allò de «qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra», l’apedreguen; perquè no solament es creuen al marge del masclisme, sinó que, a més a més, s’hi senten per damunt. Molt propi de la construcció i de la condició definides per la cultura que neguen.

Per això, quan parlen creuen que ho fan des de la neutralitat i al marge del masclisme, com si la realitat tingués tres dimensions. Per una banda la igualtat i el feminisme, per l’altra el masclisme i enmig de tots dos la neutralitat; quan aquesta aparent neutralitat és part d’una cultura que, com defineixen els treballs de Matt Ridley i Franz de Vaal, entre altres, és informació, coneixement, costum… elements que unifiquen els recursos cognitius d’una societat i contribueixen a desenvolupar la identitat i les seves funcions assignades, a partir de les quals s’organitzen la convivència i les relacions socials.

El reflex d’aquest «masclisme neuronal» es troba en la reacció que es produeix davant de qualsevol crítica o posada en dubte, ja no de la desigualtat en abstracte, sinó de les seves conseqüències objectives, com per exemple passa en parlar de violència de gènere, de bretxa salarial, de precarietat laboral en moltes feines feminitzades, de sobrecàrrega de feina en el context domèstic amb el desenvolupament de les tasques de cura per part de les dones… Simplement el fet d’esmentar aquesta injustícia desferma una allau d’atacs contra la persona que l’hagi esmentat o proposat. I si com a part de les propostes es fa referència als homes, la reacció s’acompanya d’artilleria pesada, perquè és com esmentar la soga a casa del penjat.

Els homes no volen perdre els seus privilegis i per això necessiten mantenir el seu model de societat i una cultura que hi doni suport com a part de la normalitat. Per als homes l’amenaça no és al Ministeri d’Hisenda amb els seus impostos, ni al Ministeri de defensa amb la seva infanteria o al Ministeri de l’Interior amb les forces i cossos de seguretat, la seva amenaça és al Ministeri d’Igualtat, i per això alguns li diuen 'Monasterio' d’Igualtat per tal de presentar les seves propostes i polítiques com si fossin part d’un orde religiós, d’una secta o d’un grup reduït de la societat que es mou per interessos particulars, i no per la defensa dels Drets Humans, entre els quals hi ha la Igualtat (article 2 de la declaració Universal dels Drets Humans), no només la Igualtat davant de la llei (article 7).

Parlar d’Igualtat i violència de gènere ja és un problema per a ells, però durant tots aquests anys han desenvolupat els seus contra-arguments per tal de camuflar la realitat, com per exemple quan parlen de «denúncies falses», que «les dones també maltracten», que «violència és violència», que cal «parlar de persones, no d’homes i dones»… i més o menys creuen que tenen controlada la situació. Però quan es parla de masculinitat o de violència en general es posen molt nerviosos, i si al damunt s’ajunten els dos conceptes i es parla de «masculinitat i violència» comencen a «experimentar convulsions i a treure escuma per la boca», ja que es posa encara més de manifest que el masclisme és molt més que el sexisme, i que com a sistema de poder necessita la violència en totes les seves formes amb l’objectiu de reforçar el seu model i premiar a aquells que segueixin els seus dictats.

I aquest tipus d’iniciatives son atacades de manera immediata, com a reacció i sense conèixer el seu contingut, la qual cosa exemplifica molt bé allò de què parlem.

A partir d’aquí s’intenten ridiculitzar les propostes i les necessàries iniciatives que des de qualsevol institució, inclosa la universitat, s’han d’assumir per a modificar aquesta realitat d’injustícia social. No es tracta de temes menors ni de qüestions anecdòtiques. L’any 2000 la UNESCO ja publicà un informe titulat 'Rols d’homes, masculinitat i violència', que m’imagino que els deu molestar tant com les iniciatives actuals, sobretot perquè deixa en evidència els seus arguments que parlen d’iniciatives particulars o personals.

Actualment, tota la seva reacció s’articula a través de les xarxes socials i d’alguns mitjans en el que s’ha denominat, encertadament, 'postcensura', una estratègia d’atac contra determinades persones i les iniciatives que desenvolupen. La diferència respecte a altres situacions és que en els temes d’igualtat, masculinitat, violència… la 'postcensura' s’acompanya, a més a més, d’intents de censura prèvia, com per exemple s’observa en el fet que intentin imposar els seus dictats en les propostes acadèmiques de la universitat menyspreant la llibertat de càtedra, o en la formació continuada, com s’ha esdevingut amb el boicot a un curs «Masculinitats igualitàries com a estratègia de prevenció de la violència de gènere» del Centro de Educación del Profesorado Cuevas-Olula. Volen imposar una mena de 'pin parental' a la universitat i a qualsevol nivell educatiu, com ja ho han fet a l’escola.

Tota aquesta reacció, que només serveix per a alimentar el rebuig d’aquells que ja rebutgen aquests temes i aquestes iniciatives, sense cap impacte al marge de qui ja pensava d’aquella manera, no només és un exemple de la transformació social a favor de la Igualtat i de la reacció del masclisme, sinó que demostren la necessitat d’emprendre aquests temes i treballar per tal d’evitar les conseqüències que en forma de desigualtat, discriminació i violència hi ha al seu darrere.

Miguel Lorente publica amb regularitat en el Blog 'Autopsia' on podeu trobar aquest text i molts altres. http://bit.ly/3rFPC1J

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.