cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 14°
14°

Mare, qui ets a més a més de ser la meva mare?

Avui, al cercle d’homes en què participo des de fa mig any de forma online, una sensació de dolor em tenia apoderat per primera vegada abans de començar a obrir-me i sincerar-me. Els meus companys duien quaranta-cinc minuts despullant els seus sentiments sobre si coneixem realment qui és la nostra mare, i mentre feia una escolta activa del que compartien, he pogut reconèixer-me de forma honesta. Crec que ha estat de les poques vegades que he aconseguit fer callar l’home amb què em disfresso, escoltant la meva ànima, tot i la duresa de la realitat del missatge que anava a compartir, per tal d’arribar a l’arrel de la relació que he mantingut amb la meva mare.

Normalment, es pressuposa que com a fills coneixem la nostra mare: una persona a qui atribuïm tot un seguit de capacitats apreses a causa del fet de ser dona i que nosaltres com a homes les assumim i les hi remarquem. Les frases que més he sentit quan qualsevol home parla sobre la seva mare en situacions quotidianes són: que la considera una heroïna, una santa, abnegada en l’amor vers ell mateix, una dona indispensable per a la supervivència del pare i que ha sabut dominar-lo malgrat haver-lo patit de moltes maneres…

Avui he estat conscient de l’immens buit que poso entre la meva mare i jo, i he sentit una profunda ira cap a mi mateix i alhora una ferida oberta en la meva dignitat d’home que tracta de ser feminista. A na Paqui, que és com es diu la meva mare, no l’he volguda, realment, conèixer, i no és que ella i jo haguem tingut una relació turmentada de forma manifesta, típica dels guions de les pel·lícules que solen fer a la televisió els caps de setmana després de dinar. Les persones del meu entorn tenen l’opinió que la Paqui és una bona mare i que jo soc un bon fill. No li he donat gaire ensurts ni durant la infantesa, ni l’adolescència, ni durant els anys de joventut. Crec que he complert amb el que s’espera d’un fill, i sé que ella està immensament orgullosa de qui soc.

No conec la meva mare, no l’he volguda conèixer. Avui, en connectar amb la meva ànima i fer un repàs pensant que coneixia molt la meva mare, m’he adonat que no m’he interessat mai a conèixer-la. A la meva mare l’he cosificada, utilitzant-la com a diana de la meva fúria, usant-la com a mirall de tot el que odio de mi, i colpejant-la com un sac de boxa per tal de fer callar el nen que hi ha dins meu i que no jutja.

La meva mare ha treballat com a infermera fins fa uns mesos, moment en què es va jubilar. És una persona que estima la seva feina, que sempre ha posat les cures dels altres al centre, fins a nivells gairebé obsessius, cosa que l’ha portat fins i tot a descuidar la seva salut emocional. Sempre ha estat donant-ho tot, tant en la seva professió com en les tasques de casa. En canvi, jo, sempre que parlo al meu alumnat de com és de fonamental la corresponsabilitat de les parelles, destaco una vegada i una altra que el meu pare va ser i continua sent un perfecte amo de casa. Reconec i premio el meu pare perquè no és el típic home tradicional, perquè em va ensenyar a adquirir les responsabilitats de casa com una cosa de dos, per la valentia d’obtenir el graduat escolar quan a mi només me’n faltava un, d’any, per suportar les 'neures' de ma mare, per tot el que va fer i encara fa. I és clar que cal reconèixer-li-ho! Però pensant en tot això, avui m’he adonat de la invisibilitat de les coses que na Paqui ha fet a la seva vida. Sempre he menyspreat tot allò referent a la seva persona, i si li he reconegut alguna cosa, sempre ho he fet passant-ho pel filtre meu que li resta el valor que té. Damunt la meva mare he vomitat tota la meva masculinitat tòxica. L’he feta responsable de tots els meus mals, de totes les meves accions de les quals no em sento orgullós, de tota la porqueria que us podeu imaginar. I tot això, ho he fet sense aixecar la veu, amb una ironia corrosiva vers la seva persona, amb un silenci botxí vers ella, i sempre acompanyat del fet de no escoltar.

Damunt na Paqui he posat tot el pes que comporta la paraula MARE, una paraula bella però que alhora pot resultar una condemna per a les dones, si els fills, tal com he fet jo, no intentem conèixer realment la persona que hi ha en la nostra mare, ja que interpretem les seves accions en base al rol de 'bona mare' que la societat ens ensenya.

Avui he vist la veritable cara que he tingut com a fill. No puc esborrar tot el menyspreu amb el qual m’he pres la tasca de conèixer la persona que hi ha en la meva mare, ho assumeixo i espero poder, a partir d’aquest moment, apropar-me a ella sense construccions socials latents, sense una mirada patriarcal que distorsioni la vàlua de les seves accions com a persona i que la cosifiqui en la mare que ha de suportar-ho tot, i apropar-m’hi donant crèdit a tot el que ella fa, sense que estigui condemnada en el seu rol de mare.

José María García de Diego, fill, sociòleg, investigador i professor a la Universidad de Granada. Membre activista dels Círculos de Hombres de España.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Josep Guasch, fa 9 mesos

Gràcies José Mª. No podem transitar cap a la deconstrucció si abans no reconeixem ni compartim les nostres ombres.



Abraçada

Valoració:2menosmas
Per dubtes, fa 9 mesos

"...masculinitat tòxica..." ¿...?

Valoració:0menosmas
Per toca ferro, fa 9 mesos

Círculos de Hombres de España. Toca ferro.

Valoració:3menosmas
Per Lluis Sempere, fa 9 mesos

Un article directe, sincer, dolorós i bell. Em sento totalment identificat.

Valoració:4menosmas
Per Claro que sí, guapi, fa 9 mesos

Madre mía.

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris