algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 22°
28°

Transitar, Desembolicar. Camins i convidada

Em trob, Enric, amb aquests dos conceptes (transitar, desembolicar) i ambdós em porten a una indagació personal.

Fa temps que iniciàrem un camí que compartim, mirades i gestos des dels quals posam en comú posicionaments i idees, reflexió i experiències, encaminades a posar sentit a la recerca i a la desconstrucció del model de la masculinitat més arrelada, que ben sovint marcam com a tarada, contracturada, incòmode, tòxica, i en conseqüència dominadora i privilegiada, violenta davant les dones.

També envers molts homes, singularment, tots els que des d’una manera de viure, diferent a l’heteronorma, expressen i transiten amb l’experiència afectivo-sexual, alhora que es troben afectats per la càrrega del sistema cultural masclista.

Avui em deman, i vull fer-ho amb tu, quin sentit li donam, a transitar? Quins són els trets que ens defineixen aquesta idea, la línia que ens marca el fet d’anar transitant?

I a la vegada agermanant aquest concepte amb el de #desembolicar, amb el qual titulam aquesta secció de dBalears, un espai obert a la reflexió on setmana a setmana anam abocant textos i pensaments que contenen, així ho procuram, elements per enriquir la dissidència respecte al model dels patriarcats que ens emboliquen i no ens deixen veure i viure l’experiència de la Igualtat de Gènere.

Què hi faig jo en aquest embolic? Quines són les premisses que em mouen cap a aquesta finestra oberta que suposa una dimensió pública de pensament i apropament a una recerca i a una posada en dubte del fet ser home?

Et trobes i jo et cerco mentre cerco trobar-me, perquè transitar és, fonamentalment, retrobar-se.

Transitar, com a oposició a l’estatisme acomodatici dels privilegiats; transitar, com a pregunta, com a resposta, com a dubte, com a principi, com a fi, com a destí, com a moviment, com a camí. Perquè s’esdevé aquí, que la pregunta 'transitar', porta com a resposta 'transitar'. S’esdevé que no s’acaben perquè el moviment s’ha instal·lat en el dubte com a principi i, a la fi, com a destí, i qui més o menys, sanament em comprengui, sap que el destí no és un lloc, sinó un camí. Qui no m’entengui, probablement, és perquè em tallaria la llengua.

Així, transitar, transitar dia a dia, dia rere dia, com la nit esbandeix l’alba a les voreres. Així, constant, com les hores, com els penya-segats, com les pastures verdes i àuries, com el mar en el seu tossut blau, com els ocells, com les finestres obertes, com els arbres sense parar, com les pedres estatuades, com la força, com la consciència, com els homes i les dones, com el feminisme. Transitar amb les busques incansables de la constància que hem après d’elles, de la seva lluita, del seu primigeni transitar, que ha trigat tant, a ser també el nostre.

Així que, estimat Pere, amic, per tal de no arribar més tard, per tal de no continuar professant una mentida, per tal de no creure més i poder continuar tenint fe, transitar. La resta és fútil, totes les altres coses són inútils. Transitar. I després, el Big Bang.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris