algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 18°
23°

Existeixen els privilegis masculins?

La resposta ràpida és que sí. Però, què són els privilegis masculins? Quines diferències hi ha entre privilegis i drets negats? Són voluntaris els privilegis?

No sé qui haurà descobert l'aigua, però dubto que hagi estat un peix. Amb aquesta frase, Patricia Leavy apunta en un llibre seu la dificultat que existeix a l'hora de percebre objectivament els privilegis quan vivim immersos en ells.

Aquests últims mesos s'han anat viralitzant discussions en xarxes o en els mitjans referent al tema dels privilegis masculins. Famós va ser el fil de Facundo Moreno o el més recent de Nicolás_M0. També va colpejar bastant fort el cèlebre Quiz de Beatriz Serrano per a Buzfeed. En les files del masclisme també els privilegis són esmentats constantment, però com a atac: et repten constantment a nomenar-los i quan ho fas et contrataquen amb els problemes dels homes —«com vols que tinguem privilegis si som víctimes de suïcidi, de guerres, d'homicidis, etc.?»— com si tot fos una suma-zero i com si pels costos de la masculinitat els privilegis no existissin.

No obstant això, cal reconèixer que el debat sobre els privilegis continua sent complexe i esquiu. La noció de privilegi continua estant poc definida i resultaria molt enriquidor discutir més detingudament sobre això.

Existeixen els privilegis masculins? La resposta ràpida és que sí. Existeixen. No obstant això, una resposta més elaborada ens permet matisar moltes coses. Tenim clar què són els privilegis masculins? Quines diferències hi ha entre privilegis i drets negats? Són voluntaris els privilegis?

Què són els privilegis

Etimològicament, privilegi es refereix a les lleis privades (privuslegio) que ostenten unes persones o grups de persones. Lleis privades que es tradueixen en una sèrie de beneficis especials, uns avantatges socials d'un grup respecte a uns altres.

La manera de justificar aquest avantatge sol estar lligada a una noció de mèrits personals (“m'ho vaig guanyar amb la suor del meu front”), que converteixen els avantatges en una sort de dret merescut. I potser per això la paraula 'privilegi' causa tanta urticària als privilegiats. En les nostres societats meritocràtiques és difícil entendre que moltes de les coses bones que ens passen no depenen de nosaltres, sinó de trets que no controlem. La nostra cultura individualista ens educa a pensar que el fracàs o els problemes que té algú es deuen a les seves males decisions o males actituds en lloc de les seves característiques de gènere, pell, ètnia o sexualitat.

Si entenem que els privilegis provenen d'una sèrie de trets heretats, la lògica capitalista de la 'suor del front', el 'guanyar-se el pa' i el 'treball us farà lliures' perd pes.

Però, si entenem que els privilegis provenen d'una sèrie de trets heretats —i per tant, no voluntaris— que suposen avantatges a societats jerarquitzades en lloc de veure'ls com a resultat de la meritocràcia, el suposat mèrit individual queda en dubte. Si viu bé no tant perquè “m'ho he guanyat” sinó perquè tinc una sèrie de característiques estètiques —determinat color de pell, sexe atribuït coherent amb el gènere, procedència ètnica que passa desapercebuda, estatus socioeconòmic percebut, etc.— i característiques socials —documents legals, capacitat adquisitiva, accessibilitat física/cognitiva, orientació sexual acceptada, etc.—, la lògica capitalista de la 'suor del front', el 'guanyar-se el pa' i el 'treball us farà lliures' perd pes.

Què no són els privilegis

Ara bé, no tot és privilegi. En els fils de Twitter esmentats més amunt s'intenten llistar els que podrien ser els privilegis dels homes. Allí es poden llegir coses com «ens paguen més per fer el mateix», «podem sortir al carrer sense por», «com a cambrer mai he hagut d'aguantar que em toquin en el treball», «no ens menystenen per jugar a videojocs», «no ens tiren per demanar la llicència per maternitat» i un llarg etcètera. En el Quiz de Beatriz Serrano apareixen, en la mateixa línia: «mai he estat criticat pel to de la meva veu», «no solen interrompre'm quan estic parlant», «No em solen demanar que somrigui més», etc.

Molts dels privilegis masculins que solen esmentar-se tenen alguna cosa en comú: no resulten privilegis en si mateixos, sinó que es converteixen en privilegis quan a les dones se'ls neguen drets com el d'un sou equitatiu, seguretat urbana, no ser cosificades sexualment o no ser desvalorades a priori.

Peggy McIntosh, en un dels textos més cèlebres entorn dels privilegis masculins i blancs ('El privilegi blanc: desfent la motxilla invisible'), parla que necessitem eines d'anàlisi fina i clara per a entendre correctament què són els privilegis. Molts dels quals considerem 'privilegis' són més aviat 'drets' que hauríem d'universalitzar. I aquesta confusió fa que els barregem amb aquests privilegis que hem d'eliminar per reforçar jerarquies i donar llicència als privilegiats per a poder continuar alimentant relacions de desigualtat.

Molts dels privilegis masculins que solen esmentar-se no resulten privilegis en si mateixos, sinó que es converteixen en privilegis quan a les dones se'ls neguen drets.

Jo solc fer un exercici per a saber què és un privilegi i què no: És desitjable llevar aquest privilegi al privilegiat? No? Llavors no és un privilegi. Un exemple: És desitjable que els homes passin també inseguretat als carrers? Llavors la seguretat no és un privilegi, és un dret no complert en les dones. És desitjable que als homes ens deixi de sortir gratis opinar/tocar/valorar cossos de dones? Llavors sembla que la impunitat de l'home envers la interacció no desitjada amb altres cossos sí que és un privilegi.

La desigualtat de salaris que fa que homes cobrin més és un privilegi? És desitjable que l'home cobri menys? Si la resposta és no, més que un privilegi és una discriminació contra la dona.

És un privilegi que la veu dels homes s'escolti molt més que les dones quan diuen el mateix? És desitjable que a l'home se li deixi de donar més credibilitat per la seva autoritat pressuposada. Tant de bo es fos tan crític amb el que diuen els homes com quan ho diu una dona. Aquesta credibilitat extra si que és un privilegi.

El problema no és que l'home camini segur pel carrer sinó que la dona no ho pugui fer

Els privilegis són elements que, des de qualsevol pensament igualitari, han d'eliminar-se. Qui pot defensar un privilegi? Per això, més que considerar com a privilegis el caminar tranquils, el ser escoltats, el ser valorats o el poder disposar del nostre cos potser hem de considerar-los com a drets fonamentals que no s'estan complint per a totes.

Aquest desplaçament permetria entendre que el problema no és que l'home camini segur pel carrer sinó que la dona no ho pugui fer. Això també permetria que tu (jo), home cis 'hetero', per fi entengués(mo)s que no t'estan tirant en cara el no tenir por, sinó el no estar lluitant perquè aquesta tranquil·litat de la qual gaudim sigui universal.

En resum: Hi ha privilegis masculins? Sí, per descomptat. Les estructures socials ens valoren més a l'hora de parlar —fins i tot quan prenem males decisions—, se'ns pressuposen habilitats masculines, som més contractables i fiables segons 'l'efecte Jennifer-John' del qual parla Barbijaputa en aquest article, escalem més en llocs organitzatius a causa de les xarxes informals de fraternitat, ens podem absentar dels treballs de cures, podem exercir violència quan vulguem i un llarg etcètera. No obstant això, cal anar amb compte en confondre amb privilegis els drets bàsics que se'ls neguen als grups oprimits.

Les dificultats de percepció

Dèiem al principi de l'article que resulta molt difícil notar un privilegi quan vius des de sempre en ell. Michael Kimmel, en el seu llibre Privilegi, esmenta una recerca realitzada a joves estatunidencs on se'ls demanava que nomenessin un llistat de les cinc característiques més rellevants en la seva vida social. En aquesta resposta, pràcticament tots els estudiants afroamericans van esmentar el color de pell mentre que cap dels estudiants blancs varen fer aquest esment. El mateix amb la religió: gairebé tots els jueus i àrabs varen esmentar el seu credo, mentre que només el 25% dels cristians varen fer el mateix. Gairebé tots els joves d'orientació sexual no normativa varen reconèixer aquesta condició mentre que cap jove heterosexual va posar la seva orientació com a rellevant.

Existeix una dificultat de percepció fonamental. El visible solen ser els límits i barreres que ens frenen, però no tant facilitats que tenim per a córrer més ràpid.

Tant de bo m'haguessin sensibilitzat amb els meus privilegis de gènere tant com ho varen fer amb el tema de la pobresa.

Els vostres majors us hauran dit mil vegades això de «menja't tot això del plat perquè no saps la sort que tens per menjar tots els dies». Tant de bo m'haguessin sensibilitzat amb els meus privilegis de gènere tant com ho varen fer amb el tema de la pobresa. Però no. Hem tingut una molt mala educació en el que a conscienciació dels privilegis es refereix. I això ens pesa a l'hora de valorar la sort que tenim de no sofrir determinades injustícies.

És fonamental, doncs, la visibilització de la diferència d'accés als drets més bàsics de seguretat i dignitat. Sobretot, urgeix el treball constant i d'hora de conscienciació en els estrats que menys sofreixen aquestes desigualtats. Una mirada ràpida per les discussions en xarxes socials sobre els privilegis permet veure que encara existeix un rebuig enorme dels homes a l'hora d'entendre que les desigualtats i els drets no es reparteixen de manera equitativa.

No obstant això, quan intentem assenyalar els privilegis i les injustícies, és molt fàcil individualitzar la responsabilitat i caure en moralismes ètics. És sempre qüestió de voluntat l'exercici d'un privilegi?

Gran part dels privilegis dels quals gaudim són estructurals: major legitimitat de paraula, major capacitat de decisió sobre el nostre cos, menor pressió al nostre físic, etc. Els privilegis no són alguna cosa que es posseeixi individualment, no són una cosa. Són situacions d'avantatge en relacions socials. I en aquest sentit, per a modificar-los, les accions individuals no solen tenir molt d'efecte. Com deia en un altre article, les solucions individuals a problemes socials solen fallar. I com deia McIntosh respecte als privilegis blancs: el racisme no acaba perquè els blancs canvien d'actitud. Segurament s'avança però no se soluciona el problema.

Individualitzar els debats entorn dels privilegis ens fa perdre de vista l'aspecte estructural de la desigualtat. No obstant això, és importantíssim conscienciar als privilegiats de com grups enormes de població sofreixen desigualtats de manera continuada. En darrera instància, es tracta de caminar per la prima corda de responsabilitzar a individus sense caure en la culpabilització.

Podeu accedir al text original de Lionel S. Delgado a EL SALTO: http://bit.ly/3nPG1np

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Tià, fa mes de 3 anys


Heu sentit parlar mai de les emmetzinadores de la Soledat, dins els anys quaranta? Varen emmetzinar homes, aquells angelets. Els varen donar bolleta, que solem dir.



Un poc més envant, dins la mateixa zona, una mare amantíssima va matar el fil, de set anys, d'una pallissa.



Enguany, dins la zona del Llevant de Mallorcda, un dels dos membres d'una parella ha apunyalat l'altre ha estat la a dona



I no parlem de les acusacions falses: pobre de l'home que no disposi de testimoniatges ben clars i llampants: Ja sabem que cal creure la dona "sí o sí".



I així podríem continuar.



Em voleu explicar, amb la mà al cor, donetes, quins privilegis tenim els homes, si fins i tot ens han pres la presumpció d'innocència? En els judicis, la situació del mascle és d'inferioritat davant la femella.



Estic fart de gemecs hipòcrites.



Valoració:1menosmas
Per Claro que sí, guapi, fa mes de 3 anys

@Un poc d'educació no fa mal



En catalán y muy mal, por cierto.

Valoració:-3menosmas
Per Un poc d'educació no fa mal, fa mes de 3 anys

Aqui s'escriu en Català

Valoració:1menosmas
Per Estudiante de magisterio, fa mes de 3 anys

También podríamos comentar los privilegios femeninos que muchos hombre FEMINISTAS desearíamos tener:



- El privilegio a que no nos cuestionen en lo referente a los hijos.



- Que la profesora del colegio de tu hij@ se dirija a la madre y no al padre.



- El derecho a quejarnos y a llorar sin parecen el "marica".
- Que el bebe que tiene un hombre sobre sus brazos se ponga a llorar y la gente de por hecho que no sabe cuidarlo y, en cambio, si es una mujer den por hecho que está malito.

Valoració:1menosmas
Per Para Lluís, fa mes de 3 anys

Dudo mucho que era una mujer feminista actúe de tal forma.
Mujer machistas también las hay, no lo olvides...

Valoració:0menosmas
Per És questió de justícia, fa mes de 3 anys

Cert és que en el món laboral , a les empreses privades, els homes solen guanyar més doblers per fer la mateixa feina que les dones i que a la llar,quan treballen els dos membres de la parella, les dones solen fer almenys les trez quartes parts del treball de la llar. I avui dia, que moltes dones son els caps de família monoparentals. ès una injustícia no sols cap a elles, si no cap als seus fills i persones que depenen econòmicament d'elles.
El feminisme desapareixerà el dia que no hi hagi discriminació entre sexes, igual quedesapareixeran els nacionalismes quan no hi hagi discriminació entre unes regions o comunitats autònomes i unes altres o entre unes llengues i unes altres. És una questió de justícia i d'equanimitat.

Valoració:3menosmas
Per Lluis Felipe Lorenzo, fa mes de 3 anys

Molt interessant. Hi ha un privilegi tradicional de les dones: a plorar i queixar-se. Un home mai no plora, ni tan sols si abusen d'ell a la feina, la dona el rep a crids perque no es la princesa que va somiar amb un castell, i un rei guapo, fort, i líder. Un altre privilegi de les dones es considerar-se víctima de la violencia dins la llar, quan moltes han maltractat físicament els seus fills, que despres esdevenen persones violentes i se'ls culpa a ells i no als pares, i mares, maltractadors i maltractadores. Tambe volen governar les llars a la seva manera. Volen igualtat, i no haver de ser submisses al llit, pero a la cuina es la dona qui diu el tipus de got que ha d'haver damunt la taula, i si la parella no ho fa com diu ella, hi ha reprimenda. La realitat es 1,3 de fills per parella aquí, i 2,1 a Suecia, on les dones ja han superat la fase de tenir privilegis per compensar que elles han estat les uniques victimes de la violencia domestica. Fa uns mesos vaig sentir una jove li deia a una altra: "tanto feminismo, y les hemos cohibido". Els homes s'autogestionen i ja no volen fer el paper de marit "calzonazos", i si un dia es queixa, maltractador. Hi ha una revolució silenciosa: 1,3 nounats per parella. Ni resultats electorals, ni debats als mitjans, una xifra que apunta voluntat d'extincio. Els homes no poden plorar i han d'arrossegar ara el pecat original no sabem quants de mil.lenis. Han estat els unics responsables de la violencia domestica. Les dones sempre han estat pacifiques i conciliadores. Qui ho dubti, fora de classe.

Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente