cielo claro
  • Màx: 21.7°
  • Mín: 13.08°
22°

Es pot ser feminista, d’esquerres i que t’agradi el futbol?

En temps passats, els companys en la lluita feminista trairen repetidament les dones amb elevades excuses com la revolució, la justícia social, la democràcia o un món sense classes. Avui, ho fan per la grollera glorificació futbolera d’un maltractador.

Durant la Revolució Francesa, els revolucionaris condecoraren les dones pel seu paper protagonista però, quan s’hagué de votar sobre les seves demandes, aquestes van ser rebutjades. Algunes dècades després, als Estats Units, el germen del que seria el moviment sufragista es va articular per a batallar en la lluita contra l’esclavitud. I amb tot, els abolicionistes no els van tornar el favor i, acabada la guerra civil, la XIV esmena de la constitució, que atorgava el dret de vot als esclaus negres alliberats, els va negar a les dones el dret de sufragi.

Dins del moviment obrer, els sindicats van ser reticents a donar suport al treball femení i, encara passat més d’un segle, el 1970, K. Millet denunciava que aquests sindicats no protegien ni vetllaven per les condicions laborals i salarials de les professions feminitzades. Per al marxisme, en general, la qüestió femenina era secundària, si no és que era considerada una desviació perillosa, i les dones no patien d’una forma específica de dominació. Els primers èxits aconseguits per la Revolució Soviètica van patir un gran retrocés a partir del període estalinista.

I amb el naixement de la contracultura i la Nova Esquerra durant els anys 60, un vegada més les demandes feministes van ser postergades a favor d’altres que es consideraven més rellevants. La sèrie Mrs. Amèrica reflecteix magníficament com l’agenda feminista era constantment relegada en les polítiques dels “seus aliats” progressistes. L’activista Robin Morgan explica com les dones, immerses en la lluita per una societat nova, tardaren a constatar tristament que la seva funció habitual era preparar els cafès i els discursos dels homes.

Al nostre país, cap dona no va tenir part activa en allò que es va denominar La Transició, i la Constitució del 78, que va tenir pares però no mares, no va recollir cap de les seves demandes. El Moviment Feminista la qüestionà i, una vegada més, des de les forces d’esquerra se li demanà paciència amb el pretext que el que importava era consolidar la democràcia i que ja hi hauria temps per a tot. Hi va haver tant de temps que el PSOE hagué d’estar-se ni més ni menys que 22 anys al poder per a legislar sobre l’avortament lliure. Sempre hi havia coses més importants a fer. La proporció d’homes i dones en els quatre governs de Felipe González fou de 25 a 1 i cap d’aquelles dones no ocupà cap de les carteres més rellevants.

Els exemples serien molt nombrosos i el que vull significar és que les relacions del feminisme amb les forces polítiques d’esquerra han estat històricament insatisfactòries i frustrants. Aquestes forces no han estat mai a l’alçada del que s’esperava d’elles i, com deia la Plataforma Feminista el 1978: «Durant els milers d’anys que portem esperant, sempre hi ha hagut coses més importants de les que ocupar-se que no pas transformar les condicions de vida de les dones».

Espectacle ridícul

Aquestes darreres setmanes, amb motiu de la mort d’un futbolista famós, hem assistit a un nou capítol d’aquest drama etern, encara que aquesta vegada representat com un ridícul i groller espectacle de planyivolisme masclista. I, perplexos, hem vist com molts dels més importants referents de l’esquerra del nostre país aprofitaven el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona per a cobrir d’immoderats elogis un personatge llastimós, conegut els darrers 25 anys de la seva vida únicament pels seus vergonyosos i documentats episodis de maltractament i puterisme.

Polítics, militants i periodistes han embogit competint en hiperbòliques hagiografies d’aquest exjugador misogin, escenificant un episodi d’èxtasi col·lectiu grotesc, gairebé diria que autoparòdic. I tot i que ho han fet des de perspectives distintes, absolutament tots han compartit un punt en comú: ésser homes.

No pretenc posar-me a jutjar els demèrits del difunt, però crec que convé assenyalar algunes de les distintes aproximacions masculines a la seva figura.

Els més intel·ligents simplement glosaren superficialment les seves aptituds esportives intentant, d’aquesta manera, no ficar-se en un merder. Altres, conscients dels defectes del seu gran ídol, intentaren treure’ls importància tot convertint-los en 'flaqueses' o 'debilitats'. Ningú no és perfecte, al capdavall. Tots tenim 'llums i ombres' i cal —deien— separar la persona de l’esportista, tot i que després no escrivien ni una ratlla sobre l’esportista i lloaven únicament la persona des de la seva perspectiva més sociopolítica.

Contextualitzaren, disculparen i, com a molt, reconvingueren paternalment aquelles 'imperfeccions' que de cap manera no podrien entelar la seva 'transcendència històrica' i el seu 'compromís' amb els governs d’esquerra a l’Amèrica Llatina, amb els dirigents dels quals posava amb gest de borratxo entre disbauxa i disbauxa. I què és més important per a la humanitat? Unes hòsties a una dona aquí i allà i una vida fruint del tràfic de blanques o els posats amb els líders de la revolució?

Altres deien que odiaven estimar-lo i ens feien partícips del seu dolorós conflicte intern. En particular, de tots els panegiristes del maltractador, aquests darrers són els que em resulten més irritants en el seu cinisme, ja que aprofiten la lloança a l’ídol per a lloar-se ells mateixos com a éssers humans crítics alhora que sensibles. Imperfectes tots. Puc imaginar-me’ls, amb la seva birra davant la tele, veient els resums dels mundials i alhora vessant llàgrimes per les dones abusades i maltractades mentre criden 'goool'.

Rellotges d’or

Com que els vicis eren molts i visibles, altres tractaren d’equilibrar-los augmentant les seves virtuts. Monedero, en una locució que semblava provocada per psicotròpics, convertí aquest milionari amb una fortuna estimada de 500 milions d’euros en un lluitador «contra els poderosos» als que «tombava a golassos» (a qui?). Els seus darrers anys, l’exfutbolista, quasi discapacitat a causa de les seves múltiples addiccions, feu caixa prestant la seva imatge a canvi d’ingents fortunes per tal de figurar com a 'entrenador' o 'president honorari' en equips menors de Bielorússia o dels Emirats Àrabs propietat d’oligarques o senyors feudals. El bielorús li regalà un tanc amfibi, un diamant enorme i un sou vitalici. Des de les grades, els potentats petrolífers àrabs llançaven rellotges de luxe al camp quan marcaven gol. Però per a Monedero, aquest periple del seu ídol era producte del seu compromís ètic amb els 'equips més dèbils'.

Els uns i els altres ens recordaren que el jugador oferí grans instants de felicitat que feien que, durant uns moments, les persones més pobres i desfavorides oblidessin les seves misèries. Quins temps aquells en què l’esquerra anomenava a això alienació! Ara se’n diu portar alegria al món. I no era això el que es deia de l’esport rei durant el franquisme?

De tota manera, tots, els més llestos i els més curts, els més fanàtics i els més mesurats, durant aquell dia reberen infinitat d’advertències de les seves companyes en la lluita feminista sobre com era d’equivocat aquest comportament. Incomptables, unànimes, explícites i, com sempre, ben argumentades. I totes elles van ser ignorades, menyspreades i fins i tot contestades amb un enuig visible i amb indignació. Altres les van alliçonar vantant-se de posseir —ells, lúcids mascles— una mirada polièdrica i complexa davant d’aquelles que exhibien les línies gruixudes de la crítica fàcil. Afegien així el mansplaining a les seves glorioses intervencions del dia.

Sigui com sigui, la pulsió per reverenciar al seu déu del fúngol, company de tantes tardes de cridòria i embriaguesa fanàtica, va superar el mínim pudor d’abocar el seu plor apologètic en plena efemèride per les víctimes de la violència masclista. Ara ja sabem cap a quina banda s’inclina la balança entre el fanatisme i el feminisme. Aquests dies, una jove futbolista de Pontevedra que no va voler rendir homenatge al maltractador rep tota mena de repugnants atacs, fins i tot amenaces de mort, per part de la 'matxirulada' futbolera. La pregunta és necessària: De quin bàndol són tots els referents de l’esquerra que van enaltir el futbolista? I no se senten responsables per haver proporcionat arguments i legitimitat a les feres?

En temps passats, els companys en la lluita feminista van trair repetidament les dones amb elevades excuses com la revolució, la justícia social, la democràcia o un món sense classes. Avui ho fan a causa de la grollera glorificació futbolera d’un maltractador, còmplice d’organitzacions criminals que assassinaven una persona al dia mentre ell gaudia de les seves elitistes disbauxes. Fins a aquí hem anat baixant. Ara, quan passin les exèquies futbolístiques i el dol universal, torneu, companys de lluita, a mirar-les a la cara i ompliu-vos la boca amb el vostre compromís amb la causa feminista.

Conflicte major

Però, en tot cas, aquest episodi menor tan bast ha d’emmarcar-se dins d’un altre conflicte superior que és la justificació, i fins i tot l’enaltiment, de l’esport professional des d’una ideologia d’esquerres.

De tant en tant em pregunto com és possible que persones que es diuen d’esquerres gaudeixin com a espectadors de l’esport professional. Que no se’ls indigesti la instrumentalització nacionalista que se’n fa. Que no els resulti obscè Roland Garros, amb milionaris aristòcrates bevent xampany a les seves llotges mentre veuen altres milionaris, fills de gent de pasta, donar cops de raqueta. Que no els indigni el malbaratament absurd de les carreres de cotxes i motos, indefensable i insostenible des de qualsevol criteri de mínima decència i respecte pel medi ambient.

Que no s’adonin que pràcticament la totalitat dels equips europeus de futbol són propietat de la carronya d’oligarques russos del gas, de senyors feudals de les monarquies petrolieres, d’obscurs magnats xinesos o de cleptòcrates de la construcció, formant així la que probablement sigui l’activitat empresarial que conciti els pitjors paios del planeta. Que els seus dirigents siguin uns mafiosos que cavalquen de suborn en suborn i corrupció rere corrupció. Que no els molestin els estructurals esclats de violència, o el fet que en la gran majoria d’estadis els grups d’aficionats oficials estiguin relacionats amb la ultradreta i el feixisme.

Que els futbolistes siguin en la seva immensa majoria una insuportable colla de nens mimats, als quals les empreses ad hoc emparellen amb models, tal com es feia a les festes que s’organitzaven entre els hereus de l’aristocràcia per tal d’emparellar-los; col·leccionistes de cotxes d’alta gama i rellotges de diamants —exactament igual que el plorat d10s— egoistes, capriciosos, ignorants i sense cap mena de compromís social exceptuant la tradicional visita a un hospital durant el Nadal, o esporàdics regals de samarretes que són amplificats com a grans gestos benefactors per una premsa arrossegada als seus peus, mentidera, homòfoba, masclista i analfabeta.

I resulta curiós que els mateixos que critiquen ferotgement a altres milionaris no relacionats amb el futbol a causa de donacions igualment milionàries, es desfan d’emocionat agraïment quan els seus ídols esportius juguen un partit de costellada benèfic o surten d’un dels seus molts Ferrarris per a fer-li una manyagueria a un nen discapacitat. Com hi ha món! Que barat surt ser referent ètic de l’esquerra.

Apologia del 'self-made man'

En el seu xocant panegíric, Monedero trametia una visió romàntica de la vida als barris pobres i feia una inaudita apologia de la idea del self-made man, tan estimada per la mitologia capitalista. És, efectivament, a l’esport professional, i més concretament al futbol, on millor s’expressen els sostenidors ideològics i simbòlics del neoliberalisme, de la desigualtat i del capitalisme salvatge. On es justifiquen com a meritòries i justes les obscenes desigualtats de renda. On millor s’exalten els valors de la competitivitat i l’individualisme. Fins i tot als esports col·lectius els jugadors no són vistos ja com a part d’un tot, d’un equip, si no com a estrelles úniques, individus excepcionals que avui estan aquí i demà allà. I les seves jugades, obres d’art personals que cada artista concep individualment.

El futbol és de les poques activitats on “s’acompleix” la promesa enganyabadocs del self-made man i no és estrany que una i altra vegada es mencionin els orígens humils dels ronaldos, pelés, maradones i messis. És el sistema que permet il·lusòriament ascendir de la favela o el barri popular al cim del món. Per què? Perquè una vegada assolits l’èxit i els milions, puguis tornar i mirar de transformar les condicions de vida d’aquells barris? Per descomptat que no. Per a gastar-los en obscens excessos, una ostentació insuportable i transitar, un rere l’altre, pels tribunals, acusat de defraudar impostos.

Evidentment n’hi ha prou de desplegar aquestes i altres raons per a ser acusat de menysprear 'el poble' i exhibir la superioritat intel·lectual de l’esquerra. No cal dir que aquest habitual argument només s’esgrimeix per a defensar el futbol. Altres manifestacions culturals populars sí que poden jutjar-se negativament. El poble pot estar equivocat i ser imbècil quan va als toros, quan s’expressa en manifestacions religioses, quan participa en festes amb maltracte animal o quan vota la dreta. Però sempre encerta amb el fúngol i, pobre de tu si goses criticar-lo!, que et convertiràs en un elitista de mirada despectiva.

Si existeix alguna manifestació de superioritat intel·lectual amb relació al futbol professional, la practiquen aquells que pensen que, armats amb el seu bagatge ideològic, amb les seves cites a Galeano i amb la seva oportunista xerrameca populista, poden blanquejar una de les activitats humanes més indecents, brutes i podrides que es puguin concebre.

Durant aquests dies, els esforços exculpatoris han arribat fins i tot al disbarat d’acusar la mirada feminista de 'neocolonialisme' a causa de tractar de jutjar el seu ídol maltractador sud-americà amb els 'estàndards europeus'.

En general, totes aquestes justificacions ideològiques solen pecar d’una insuportable deshonestedat intel·lectual. I així, davant de la crítica al futbol professional, no tarda en acudir al rescat la defensa del futbol aficionat, de poble, de veterans, tan net ell, que aquestes persones no veuen mai, ni coneixen, ni els importa un ou, i només l’exhibeixen com a justificació ètica falsejada quan se censura el seu equip de Champions. En una mena d’inaudit platonisme, defenen el futbol 'com a concepte' —al qual és injust criticar— i el separen de «tot allò que l’envolta». Tal com si hi hagués una representació pura d’aquest esport que practiquen nivis angelets a l’espai eteri del regne de les idees i per altra banda una pràctica terrenal corrompuda. I quina culpa té el futbol que «allò que l’envolta» sigui repulsiu! Posats a separar els conceptes de la seva praxis, el nazisme, el racisme o el masclisme, com a conceptes, així, escrits en un llibre, no fan gaire mal. És clar, fins que algú es posa a exterminar, discriminar, maltractar o violar. Ah, però el concepte, com a concepte, no va tenir culpa der res. Va ser, «allò que l’envolta».

Miratge

En la ment dels seus defensors progressistes el futbol és un ens fantasmal indefinit que flota immaculat, quasi com una evocació, al marge de tot el pudent espectacle diari dels seus protagonistes i productors. Però no són els únics a viure aquest miratge. El conegut filòsof Michael Sandel, al seu best seller sobre els límits ètics del mercat, no dedica cap línia a les qüestions que pertoquen al cos de la dona com a mercaderia. Però ens regala llargues i sentides reflexions sobre com el mercat corromp la seva idea nostàlgica del beisbol.

Arribats a aquest punt necessito aclarir quer ni de bon tros qüestiono la persona que s’entreté amb l’esport professional d’una manera, diguem-ne, prepolítica, sinó a aquells qui proporciona quartades ideològiques. En altres ocasions hem reflexionat sobre com gairebé no hi ha activitat humana relacionada amb el consum que no sigui susceptible de retret ètic. Jo mateix consumeixo les retransmissions d’esdeveniments ciclistes i fins i tot m’emociono amb la seva èpica artificiosa. Però allò que no se m’acudeix és convertir aquesta activitat, al servei propagandístic de bancs d’usura, de companyies d’assegurances i de telecomunicacions, amb les seves misèries mèdiques i les seves desigualtats, en un temple de moralitat adornat per justificacions ideològiques d’esquerra. De la mateixa manera que pel fet de conduir una Berlingo no miro de convertir l’empresa que la fabrica en far del proletariat.

I arribem aquí al veritable problema, a la necessitat pueril de gran part de l’esquerra d’autojustificar cadascuna de les seves accions, per qüestionables que siguin, amb les més extravagants piruetes argumentals. Com si necessitessin demostrar permanentment que són incapaços de fer res que no sigui virtuós.

Avui imagino algun d’aquells hooligans de l’esquerra feminista, amb la seva samarreta 'albiceleste' mullada de llàgrimes, mirant d’explicar al seu fill petit qui era l’eminència per la qual plora. Sí, fill meu, era un addicte a les drogues, un maltractador, un putero, va col·laborar amb organitzacions mafioses que van assassinar a milers de persones i que van causar un dolor infinit a moltíssimes més, col·leccionava cotxarros i objectes de gran luxe, estava normalment tan borratxo que calia portar-lo gairebé en braços... Ah, però quin gran home! I una altra llàgrima llisca pel seu rostre mentre el nen potser es rasqui el cap confós.

Pot ser que d’alguna manera tots estiguem compel·lits a fruir d’alguna d’aquestes porqueries. Així és l’oci que se’ns ofereix, encara que hi ha graus. Però potser ben bé podríem estalviar-nos ser els seus portaveus i els seus apologetes, i fer-ho en silenci, calladament, amb vergonya i pudor. Perquè quan intentem debades netejar aquestes activitats per a fer-les més presentables, com si introduíssim una esponja en un pantà pudent, embrutem, contaminem i omplim de brutícia les idees que diem defendre.

I quan els ecos de l’oé, oé, oé, s’extingeixin i l’àrbitre xiuli el final del partit, tornarem a ser feministes.

Article original a 'EL SALTO': https://bit.ly/3amGDNi

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per indignat, fa mes de 3 anys

@Claro que sí guapi
Gran reflexió... has dedicat més de dos segons en pensar-la?
Segur què has llegit l'article i has reflexionat abans d'aportar un comentari tan útil com imprescindible..
@I tant
Aquesta separació entre persona i jugador és la que es reflexiona en l'article. En com es tapa la cara fosca per enaltir la figura del personatge.

Valoració:1menosmas
Per I tant, fa mes de 3 anys

¿Alguien en su sano juicio puede hacer preguntas tan idiotas? Podría hacer muchas preguntas, pero como me las censurarían no las hago.



Habría que decirle al tal Armesto, ya que habla de Maradona, que en este caso, y en muchos otros, una cosa es el futbolista y otra muy diferente la persona. Y que quede claro, que como persona era impresentable.

Valoració:0menosmas
Per Claro que sí, guapi, fa mes de 3 anys

Pues la verdad es que es una cuestión que llevo preguntándome desde hace mucho.
Eso, el misterio de la Santísima Trinidad y el origen del universo.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente