Bartomeu Bagur Froilan: «Aquest poemari té la voluntat de ser reflexiu i profund fins allà on l’autor és capaç»

-Com heu viscut aquesta demora per veure el llibre físic d’ençà que guanyàreu el XLIV Premi de Poesia «25 d’Abril» Vila de Benissa 2024?

Des del dia en què se m’anuncià el premi, han passat gairebé catorze mesos, senzillament perquè les bases del concurs especifiquen que l’obra guardonada no es presentarà fins al 25 d’abril de la propera celebració literària, just un any després. Un temps que m’ha ensenyat moltes coses que desconeixia del món literari, tenint en compte que és el meu primer llibre publicat: la meva intervenció en l’acte de lliurament del premi a Benissa, els primers contactes amb l’editorial per a posar en marxa el procés de la seva edició, la redacció del pròleg, el tema de les il·lustracions, les proves de correcció i, finalment, la preparació de l’acte de presentació. I entremig, la responsabilitat de formar part del jurat del certamen Vila de Benissa 2025. Tot plegat, m’ha semblat una experiència excitant i enriquidora, si bé hi ha hagut també moments d’inquietud.

-L’heu tornat a rellegir durant aquests mesos, hi canviaríeu coses?

Evidentment, en posteriors relectures, sempre descobreixes que hi ha prou marge per millorar un text literari, i més quan és propi. En el meu cas, he tingut l’oportunitat de reescriure alguns versos o afegir alguna nova cita, gràcies a la comprensió de totes les parts implicades.

-D’on va sorgir la idea del títol L’abraçada hermafrodita dels caragols? No cal dir-ho, però crida molt l’atenció.

a l’hivern les formigues s’afanyen
atrafegades davall terra
els caragols s’hi adormen
plàcidament reclinats

Paral·lelament al procés de composició del poemari, llegia un assaig divulgatiu sobre la naturalesa En un metro de bosque. Un año observando la naturaleza de David Haskell. En un dels seus capítols es tracta la reproducció dels caragols terrestres i la seva condició sexual hermafrodita. El tractament poètic que l’autor fa del ritual amorós, intens i no exempt de perills, em va portar al títol i a la idea que jo intentava transmetre.

Pel que fa als versos que em dius, és un poema que tracta d’expressar els vaivens que normalment se’ns presenten a la vida, gairebé a tots.

-I de les formigues que passegen entre les pàgines? Hi ha cert ressò dels cal·ligrames de Salvat-Papasseit?

No, almenys de manera conscient. De petit sempre m’han atret molt les formigues. Un poema de la secció «Els ravals de la memòria», n’és un bon testimoni. I com a mestre de secundària, he treballat aquest tipus de composició poètica amb els meus alumnes, perquè és una manera de fer més creativa i seductora, la poesia. Des d’un bon principi, havia decidit que en cas de publicar una obra poètica la il·lustració havia de ser part fonamental en el conjunt.

-Àngels Cardona, al pròleg, troba que hi ha títols que contenen una gran càrrega simbòlica com el del teu poemari. Què en pensau, de tot plegat?

Certament, aquest poemari té la voluntat de ser reflexiu i profund fins allà on l’autor és capaç, sense defugir del llenguatge familiar, i per això utilitz els recursos de la metàfora i del simbolisme, malgrat que aquests aspectes puguin suposar algun obstacle per a l’absoluta comprensió del missatge. Però la poesia és l’art de la paraula, i les paraules en un poema posseeixen també la màgia, el rerefons d’un miratge que pot fer més encisadora la seva lectura, fins i tot per als lectors menys avesats. Escriure poesia, en qualsevol cas, és el repte de forjar un miracle intel·ligible. I el lector, finalment, amb el seu alè n’és el protagonista principal.

-Com a tertulià assidu a les trobades poètiques a la llibreria Lluna no és casual que apareguin citacions de M. Victòria Secall, Àngels Cardona, Joan Cabalgante o Miquel Àngel Lladó. Què ha aportat a la vostra creació l’assistència a aquestes tertúlies?

I sense ser expressament citats al llibre, n’Aina Ferrer, tu mateix, Francisca Grimalt, Damià Rotger... Cal tenir molt en compte que les trobades poètiques que se celebren a la llibreria Lluna són d’un alt voltatge literari. Els autors amb la seva presència, les seves obres, i les persones que hi intervenen amb els comentaris i lectura de poemes, creen una atmosfera de poesia i humanitat que et corprèn. Jo que som més propens a escoltar que a parlar, n’he après molt de tot això. I així, la meva formació poètica, se n’ha amarat notablement.

-Després dels tres trams del poemari, primer «Nus a la intempèrie», seguit de «Tròpics incestuosos» que continua amb un transversal «Sabates desaparellades», veig esperança real al tram final «Les tessel·les del Mosaic» o és només un desig?

a l’abast la tribu de tots els auguris
de la catàstrofe
encara hi cap un toll d’esperança
per a la humanitat
secretament arribarà la primavera?

Potser l’esperança es pot fer més real si es desitja amb força. No cal ser ingenus ni tampoc idealistes amb el cervell apagat per creure que el món pot portar una deriva més justa i amable per a tothom, malgrat els mals auguris actuals i anteriors. I el poeta, des de la seva normalitat humana, si vol, pot ser una eina minúscula com una llavor de mostassa, però empipadora, per mostrar als poders que els interessos són seus, però els valors són universals.

-El llibre representa un diàleg amb la infantesa, però també un punt d’enyorança per recordar aquells que ens han deixat. Què queda d’aquella infantesa? I d’aquells que no hi són?

En queda tot el que val la nostra infantesa, amb totes les frustracions i les il·lusions inherents, i tot el que representa el record viu i inextingible de les persones més estimades. L’amistat, l’amor, la companyia són essencials. La cita d’Honoré de Balzac, que obre «Els ravals de la memòria», ho diu sàviament.

-Escrivíeu poesia de jove o la passió per escriure ha aparegut a l’adultesa?

Algun poema vaig escriure de molt jovenet. I en castellà, aleshores. Però la veritat és que sempre he tingut una gran passió pel món de les lletres. De petit era un gran lector. Al batxillerat la literatura era la meva assignatura predilecta. Vaig estudiar filologia catalana. Durant quaranta anys, vaig esforçar-me per acostar als nins i nines el nom dels autors i les obres més exemplars, i per fomentar, potser equivocadament per la seva obligatorietat, el gust per la lectura i l’escriptura. Vaig escriure durant un temps narrativa breu. I a tocar els seixanta anys, vaig sentir la necessitat d’escriure poesia.

-Teniu projectes nous en marxa?

Naturalment. He continuat escrivint i treballant algunes coses que no van poder aparèixer en el poemari. També és cert que ara tot es troba en un estat latent i quan acabi la presentació del llibre intentaré recuperar el ritme de nou. Tant de bo, assoleixi apropar-me al meu estil.

Gràcies, Bartomeu Bagur Froilan, pel vostre temps i amabilitat.