“La poesia no et dóna per viure: et fa viure”

El mallorquí Joan Tomàs Martínez presenta el Els jorns, guanyador del primer premi Miquel Costa i Llobera per a poetes inèdits

Arnau BusquetsPalma01/12/08 0:00

"Una necessitat vital que m’ajuda a tenir un major vincle amb els qui ens envolten". Així defineix la seva relació amb la poesia el jove mallorquí Joan Tomàs Martínez, que acaba de publicar el recull Els jorns, guanyador de la primera edició del premi Miquel Costa i Llobera per a poetes inèdits. Tret per Edicions del Salobre, aquest llibre representa la primera publicació en solitari per a Martínez. En Els Jorns hi trobam prosa poètica, però la majoria de textos tenen forma de vers. Això sí, l’autor hi juga amb els caràcters i les estructures per trencar la presentació clàssica dels poemes. El llibre es divideix en cinc seccions, amb títols tan dispars com Llibre dels solsticis i Ovaris. Són poemes en els quals "hi cap de tot, perquè la poesia no té límits". Molts són fets des del jo, una tendència que "s’ha perdut darrerament, perquè es fa poesia molt externa. Però la poesia s’ha de fer des de dins", afirma.

Creació i recerca

Nascut a Palma el 1984, Joan Tomàs Martínez és llicenciat en Història, ha acabat un màster en Història comparada i ara mateix fa un doctorat en Arts Plàstiques. A l’estudi s’hi uneix la seva passió per la poesia i pel teatre, creant un triangle en el qual els tres angles són imprescindibles: "No podria deixar de fer cap de les tres coses. Seria una automutilació!". Segons explica, la combinació d’aquests tres elements li permet reflexionar sobre "els límits entre la recerca i la creació, per veure com interactuen entre elles i què ens poden aportar". Així, la investigació que fa a la universitat acaba sent un dels inputs que tot creador necessita.

És un dels tres membres fundadors de la companyia Corcada Teatre, un grup amb filisofia de creació col·lectiva i artesanal que vol potenciar la simbiosi entre teatre i poesia. L’objectiu és evidenciar que "les arts tenen un tronc comú bestial, i això sembla que ho hem oblidat avui dia, amb tanta especialització i compartimentació".

Sense fronteres

Per això, volen demostrar que les fronteres entre aquests dos gèneres "no existeixen, poetitzant el teatre i fent una teatralització de la poesia". Martínez defensa que s’emuli la figura del trobador per rescatar una poesia que "s’està museïtzant. Cal que sigui viva, que torni a l’oralitat i interactuï amb l’espectador". En definitiva, que hi torni la teatralitat. O el que és el mateix: que la poesia no es basi a imprimir-la i llegir-la, sinó a articular-ne el text de manera que, en compartir-lo amb el públic, s’hi afegeixi informació.

"Que l’acte performatiu sigui un plus, millor que llegir el poema a casa". Això ha d’implicar un procés d’experimentació i de cerca de noves possibilitats, ja que no es pot fer només una juxtaposició de discuros: "he vist poetes treballar amb els DJ. Uns estaven bé, i altres eren un desastre". Realista, el mallorquí és conscient que "la poesia no és un mitjà de vida. No et dóna per viure, però et fa viure".