“No som elitistes, som quotidians”

El grup català Facto delafé y las flores azules aterra a les Illes per primer pic. Dissabte, a Artà, presentaran la seva mescla de soul, hip hop i funk, impregnada d'optimisme i vitalitat inimitables

Arnau BusquetsPalma02/10/08 0:00

Els barcelonins Facto delafé y las flores azules han dut una alenada d’aire fresc al hip hop amb els seus ritmes suaus, optimistes i plens de vitalitat. Dissabte presenten al Teatre d’Artà el darrer disc, En la luz de la mañana, que els ha portat per tot l’Estat. Oscar Daniello és un dels tres membres del grup.

Fa un any vau deixar les vostres feines per centrar-vos en el grup. Com ha anat des de llavors?

Tot allò que envolta el grup s’ha multiplicat per cinc. Abans, com que treballavem, no podíem dedicar-hi tant de temps. Des que vem treure el disc, hem fet gairebé 100 bolos! Hem estat a Benicàssim, al Pop Art, al Summercase. No ho podríem haver imaginat.

La campanya d’El Corte Inglés vos va ajudar...

Una campanya com aquesta sona moltíssim, i ajuda. Però també hem arribat a molt de públic a través de bolos a places públiques, quan un ajuntament paga un concert hi ve molta de gent, perquè és una actuació gratuïta.

No pensàveu que la vostra música era pròpia d’un circuit més bé reduït?

No. Jo veia que a la meva mare, a la meva germana, o fins i tot als nens, els agradava la nostra música. Pens que no és música d’elit. A mi m’encanta Tom Waits, però sé que no pot arribar a tothom. En canvi, crec que nosaltres estam a la lliga de la gent popular. Parlam d’allò que passa a la classe mitjana, i a la gent li semblem pròxims.

Dieu que heu estat influenciats per molts artistes. Com definiríeu el vostre estil?

És hip hop amb una mescla de soul, funk i reggae. Intentam ser molt positius. El darrer disc té moltes bateries i harmonies, pròpies dels anys seixanta.

Pensau cantar en català?

M’agrada la música en català, com la d’Antònia Font, i de fet també form part d’un grup de rock català, Mishima. Però mira, el meu pare és italià i la meva mare de Castella. Per cantar no m’hi sentiria prou còmode, i menys per rapejar! Però no puc dir que no ho faci.

Les crítiques que heu rebut han estat boníssimes. Com vos heu agafat dolentes?

De dolentes n’hem tingut molt poques. Jo entenc que a algú no pugui agradar-li allò que fem. Però no m’agrada que ens critiquin des de la ràbia i el cinisme. Rockdeluxe ens ha fet crítiques gens constructives ni argumentades.

Fa un any que estau de gira. No estau cansats?

Sí. Pensa que, fins fa un any, jo era professor d’anglès, i per mi la música era una escapatòria. Ara és al revés. De fet, fins al juny encara feia classes a nens per desconnectar de la música.