A Hassake, amb la família Darwish

Dos dels fills grans de la família Darwish a Hassake (Síria).

19/04/08 0:00

A vegades no costa gens ni mica adaptar-se a una nova ciutat, a un nou paisatge. Anava de Qamishli a Hassake per visitar la família Darwish i passar un dia amb ells. Només en coneixia Milad, estudiant a la universitat de Damasc, i el seu cosí Hassan. Amb Hassan ens tractàvem des de feia molts d'anys, potser més de deu o dotze. Tot començà amb una trobada a l'aeroport de Damasc, crec recordar. Ell se n'anava a Algèria per tal d'ampliar els estudis. Jo esperava un vol que m'havia de dur a Alep. Després d'Algèria passà una temporada al Líban, on es dedicà a protagonitzar anuncis de televisió. Actualment fa un treball tècnic a Hassake. Milad, el cosí, és el petit de la casa. Està estudiant una carrera tècnica a Damasc, i és per això que passa mesos sense veure la família. Quan poden, sempre que poden, es reuneixen perquè els lligams familiars són molt forts. Amb aquest quadre de gent coneguda em dirigia a Hassake. I tot ja em resultava un poc familiar. Això, aquestes coses, les comprendrà qui hagi viscut alguna vegada l'hospitalitat dels kurds. Ni idioma, ni tradicions, ni formes de vida... res d'això no crea barreres. Ans al contrari: es fan uns lligams plens de tendresa i de bons sentiments cap a una gent que mai no se sap quan es tornarà a veure.

A l'arribada, potser era dia de mercat, a la ciutat hi havia una gentada. Els carrers anaven plens. Com que abans d'arribar a casa s'havien de fer unes compres, era el moment interessant per conèixer què comprava i què menjava la gent. De coses tan senzilles i quotidianes com les oliveres, n'hi havia tanta varietat que hauria estat difícil posar-se a triar. Com sempre, el mercat era el primer i més autèntic tast de la ciutat.

Part de la família Darwish era a casa. El pare, la mare, germans, germanes i alguns nins. Els homes estaven dins una sala mirant un dels canals de televisió que arribaven per satèl·lit. Les dones, dins la cuina, preparaven bulgur (blat mesclat amb fideus prims), farika (blat verd fumat), pollastre, tripes de xot farcides... Tot un festival de sabors que, de sobte, va estar a punt de menjar dins una altra sala. Al voltant de les estovalles esteses a terra els homes agafàvem un poc de cada plat. Quan em descuidava, algú de la casa ja m'acostava el millor bocí, el tros de carn més gros. Després, i de nou dins la sala on havíem estat primer, i ja amb la presència de tothom, arribà l'hora del te, de la conversa pausada. I: per què me'n tornava aquell mateix horabaixa, si fins al tercer dia als visitants no els demanaven quin era el motiu de la seva visita? Bona gent, la meva família de Hassake.