«Aquesta és la nostra història, la que van viure els nostres padrins»

Sílvia Bel és Colometa en la versió teatral de La plaça del Diamant

Núria MartíPalma13/03/08 0:00

I tot anava així, amb maldecaps petits, fins que va venir la República i en Quimet se'm va engrescar i anava pels carrers cridant i fent voleiar una banadera que mai no vaig poder saber d'on l'havia treta. Aquest és un fragment de la novel·la de Mercè Rodoreda La plaça del Diamant, l'obra que, demà divendres i dissabte es representa al Teatre Principal de Palma i que, amb direcció de Toni Casares i adaptació de Josep Maria Benet i Jornet, és una de les produccions més importants del Teatre Nacional de Catalunya per aquesta temporada. 27 actors i gairebé 4 hores de funció, fan una reproducció fidedigna de la novel·la de Rodoreda just en l'any que es celebra el centenari del naixement de l'escriptora. El paper protagonista de Colometa és interpretat pe Sílvia Bel que veu en el seu personatge «un repte» per la seva intensitat i evolució: «Tota la novel·la queda reflectida en la novel·la. De la República a la Guerra. I de la Guerra a la postguera.És una història que pertany a cada un de nosaltres. La nostra història, la que van viure els nostres padrins». Amb prou feines s'hi podia comprar per menjar. La llet era sense llet. La carn, quan n'hi havia, era de cavall, deien, recorda Rodoreda en la seva novel·la.

I amunt, Colometa, vola amb els ulls rodons i amb el teu nas que és un bec amb foradets. Vola ... Vola, Colometa, vola ...! Sílvia Bel s'ha proposat fer una Colometa «salvatge». En paraules seves, «crec que Rodoreda és incapaç de fer un personatge beneit. Jo li he volgut donar un aire més salvatge, tal i com era la seva autora». La plaça del Diamant s'estrenà al TNC el 4 de novembre de 2007. El mes de gener començà una gira pels teatres catalans amb un versió que, tot i ser fidel al text, ha perdut en l'espectacularitat dels seus escenaris. A final d'abril també viatjarà, en català, a Madrid tot demostrant que «la cultura, per sort, està al marge de la política», sentencià Bel. ... i per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d'infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre. Un crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll.