D'Andalusia a Soliman

08/12/07 0:00

Pensava visitar una bodega instal·lada a Grombalia, zona vinícola de Tunísia, on s'elaboraven els vins Selian. Però em comunicaren que estaven ocupats i que, si volia, podíem quedar per a l'endemà. L'endemà.... Si no sabia gens què em plauria, l'endemà. Així que no fou gens difícil prendre la decisió d'anar a Soliman, una població que, en principi, no oferia gaire atractius. Però a vegades la sort és propícia i fa que la realitat ens doni motius per a la felicitat. I m'agradà, la ciutat, perquè hi havia una vida normal, gens turística, i ningú no anava a la caça dels visitants. Et contestaven molt correctament si demanaves alguna cosa, però no intentaven dirigir les teves passes.

Les meves passes anaven a visitar la mesquita Antalusí i la mesquita Turca. Però estaven tancades i no obrien fins poc abans de l'hora de la pregària, em digué un vilatà que m'acompanyà fins a la porta d'un hammam. Si hi estava una hora, llavors seria el moment just per, en sortir, poder veure l'interior de les mesquites. Així ho vaig fer. Passà que em vaig trobar que les mesquites, ja obertes, s'omplien de gent que anava a la pregària i no era qüestió de fer nosa allà on ningú no m'havia enviat a demanar. Esperava prop de l'entrada, mirant i admirant aquells carrers blancs i ben nets, amb detalls arquitectònics familiars. S'atansà un jove per saber d'on venia, si m'agradava la ciutat, etc. Llavors em comunicà que ells "els seus avantpassats" havien vingut d'Andalusia.

Em convidà a anar cap a casa seva: una sòlida construcció amb un portal de pedra tallada ben finament. S'entreobrí la porta i guaità la mare per ampliar-me detalls de les famílies expulsades de la seva terra andalusa. Després Wussef Libersou, el fill, m'acompanyà, a la casa dels Madhour. La dona agranava la carrera i, al principi, s'enfonyà dins la casa. Però aviat es donà a la conversa. I fou ella, amb la col·laboració de Wussef, la qui em facilità la llista dels andalusís encara residents a Soliman. Vaig saber que cinc o sis (Madhour, Pascual, Libersou, Ray Chico, Bendico...) seguien a la ciutat. Allò no era cap investigació "els noms van transcrits tal com els pronunciaren", sinó belles casualitats de la vida. El lloc i la seva gent m'havia salvat el dia. Les mesquites ja havien tancat, però no hi feia res perquè, pensava, qualsevol dels propers mesos hi tornaria. I, si les coses venien bé, potser fins i tot provaria de visitar les caves Neferis, les del vi negre Selian que m'agradava tant.