Un tirador algerià (1918)

«Com va de lent el navili/
-vers on ma fortuna es troba-/
Al beneït solar meu!.../
Com de lent al port se'n va!/
França sospirada!/
Pàtria estimada!/
quantes vegades els meus ulls/
et cregueren descobrir!.../
Que un veu suau/
però inquiet ens porti/
fins a tes platges tranquil·les/
on jo vénc a morir!/
A la fi, un rústec mariner/
Terra! crida commogut;/
i jo, mes nostàlgies oblid,/
dolça pàtria... Salutacions!/
Sí, mirau les costes de França;/
mirau el port, la mar blava;/
mirau el camp que en la meva infantesa/
acollí ma llar humil./
França sospirada!/
Pàtria estimada!/
Passats vint anys d'angoixa/
vestigi de l'absència el tul;/
deixa que vegi/
plat ja i vila;/
Ja puc colombrar les cases/
coronades de fum blau./
I ma ànima en gaudeix en alegria callada:/
aquí vaig estimar per primera vegada/
i aquí ma santa mare espera;/
dolça pàtria... Salutacions!»

Els mots no poden ser més sentits en aquesta cançó del retorn. El soldat desitja tocar la seva terra i dins el seu cos hi ha tot un desfici, una impaciència, de no poder-ho aconseguir. Llavors, la vista de la costa, finalment, esdevé com un bàlsam. De vegades, l'èpica, el gust per l'aventura a terres llunyanes, atreu i interessa els esperits jovents.

«Perquè ja d'ésser estimat/
l'esperança he de perdre./
desert, testimoni mut/
dels meus amors i dels meus desenganys./
I tu ets el sol dels meus anys!/
dolça pàtria, dolça pàtria!/
Res no pogué fer callar una veu/
que em manava el retorn!/
Tot ho deix, i despullat/
torn amant a ta ribera;/
aquí una tomba m'espera».