El poema de la Rambla (1906)

Miquel Ferrà i Martorell25/05/07 0:00

Passar per la Rambla és recordar Miquel dels Sants Oliver (Campanet, 1864-Barcelona, 1920), que també freqüentava les Rambles de la Ciutat comtal. Evoquem el seu caràcter liberal conservador que li va fer aconseguir prestigi com a comentarista i divulgador de temes polítics i culturals. El vocable «rambla», que prové de l'àrab, «ramla», que vol dir «arenal», és aplicable en primer lloc al riu de llit ample que recull les aigües pluvials, però que la major part de l'any porta escassa aigua superficial. Per extensió, a Catalunya, València o Balears és una avinguda o carrer amb arbres construïda sobre el que fou el llit d'un torrent. Aquest és el nostre cas i que el poeta cantava amb aquests versos:

«Passeig malencònic, llarg passeig amic,/com una avinguda de dibuix antic,/ com una alameda de litografia,/ plena de silencis i de poesia,/ plena de pedrissos i de soledat.../ Ja passa una vella, ja passa un soldat./ Els arbres segueixen el llit d'un torrent/ vorejat de tàpies i hortes de convent:/ oh passeig benigne per llegir el diari,/ per resar les hores amb un breviari,/ per fondre en ensomnis i meditació/ o fer una admirable bona digestió/ tot sentint que toquen vespres o matines/ així les Tereses com les Caputxines!

Les Tereses. Les Caputxines. I més amunt, Santa Magdalena. Una monjada. I alhora un tràgic record. Ho conta Josep Maria Llompart: «Dia 16 d'octubre de 1922 tingué lloc en el convent de les Tereses de Palma una tràgica escena. Se celebrava missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular. L'església estava estibada. Un canonge de la Seu de Mallorca predicava el panegíric de Santa Teresa. A un determinat passatge, l'orador al·ludia aquella efusió de penediment que, segons l'esforçada Teresa en el llibre de la seva vida, la féu caure, desfeta en llàgrimes, als peus d'una imatge de Jesucrist assotat. Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador va emmudir i, lentament, va desplomar-se dins la trona. Quan passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort. Ben pocs recordarien aquest drama si la víctima hagués estat qualsevol sacerdot obscur. Però qui va morir d'aquella mort bellament tràgica era l'escriptor més important que, en el temps, havia donat Mallorca a les lletres catalanes d'ençà de Ramon Llull. Es tractava de Miquel Costa i Llobera».

I segueix Oliver:
«Dins l'ombra, les fulles un alè commou/ que un encís escampa de vou-veri-vou:/ record de frescura d'una aigua passada/ pel solc de l'antiga riera colgada/ que entrava sonant,/ que entrava resolta, bullent i santant./ Un noble silenci a tot crit contesta/ i les veus fluctuen nedant en la sesta;/ clamen endebades uns quants venedors/ per la plaça morta sense compradors,/ per la pobra via, callada i deserta,/ que els difunts saluden, en una hora incerta, / camí del fossar...».