Pietro Salermitano (1658)

En document de maig de 1658 que pertany a l'arxiu diocesà ens assabentam que visqué a Mallorca, en aquelles dates i en el districte de la parròquia de Sant Jaume, un italià, Pedro o Pietro Selermitano o Salermitano, casat amb una mallorquina, Miquela Puig, i que tingueren en el seu habitatge del que aleshores es deia carrer de Ca'n Fil, una nineta, Agnès Lucrècia. Sembla que des d'aleshores, aquell carrer canvià de nom per a portar el que té actualment: carrer de l'Ermità. Podria tractar-se, com ja apuntava Diego Zaforteza y Musoles, d'haver-hi viscut algú que havia practicat l'eremitisme o que era conegut per aquest àlies. O tal volta, el llinatge Selermitano fou alterat pel poble i esdevingué «ermità». El tal Pietro procedia de Nàpols, però res tendria d'estrany que fos originari de la ciutat de Salerno, a la Campània, i que dóna nom a la badia situada al SE de Nàpols. Potser era metge, puix que una de les cases més antigues es diu encara Ca'l Metge, i deim això perquè l'escola de medicina de Salerno era una de les més importants d'Europa des de l'Edat Mitjana. És possible que s'hi haguessin establert, en aquell habitatge del carreró, diferents professionals de la salut fins a arribar a Antoni Gelabert, professor de medicina, el 1863? La relació dels Salermitano amb el prior de l'Hospital General que batià Agnès Lucrècia, podria ésser una altra dada a favor d'aquesta hipòtesi. I tanmateix, en passar pel carrer de l'Ermità, evocam Ramon Llull quan en boca del seu personatge Blanquerna pregonava les excel·lències espirituals de la vida eremítica: «Blanquerna se llevava a mitja nit i obria les finestres de la cel·la per çó que vegés el cel i els estels, i començava la seva oració com més devotament podia, per tal que tota sa ànima fos en Déu i que sos ulls fossin en llàgrimes i en plors. Com Blanquerna havia contemplat i plorat llargament, vers les matines, entrava a l'església, les anunciava i venia el diaca, que l'ajudava a dir-les. Després de l'alba cantava la missa. Quan l'havia cantada, Blanquerna deia algunes paraules de Déu al diaca, per tal que l'enamoràs de Déu; i ambdós parlaven de Déu i de ses obres, i ploraven ensems per la gran devoció que havien en les paraules que deien. Després, el diaca entrava dins l'hort i treballava en algunes coses, i Blanquerna sortia de l'església i recreava sa ànima tot contemplant les muntanyes i planures com entreteniment. Jarefet Blanquerna de les fatigues, entrava novament en oració i contemplació o llegia llibres de Sagrada Escriptura o de meditació fins que sonava l'hora terça. Aleshores el diaca retornava per a preparar-li alguna amanida d'herbes o llegums...»