El famos Salvador Rueda (1911)

La glòria és efímera i les torres més altes són caigudes. Amb aquest pensament o altres semblants, devia contemplar les torres de Palma aquell celebrat poeta, Salvador Rueda (Benaque, Màlaga, 1857-Màlaga, 1933), que poc o gens devia comprendre com de la nit al dia els personatges que semblen més estimats acaben perduts entre les indiferències populars. De formació autodidacta, l'extensa obra d'aquest autor andalús es composa de novel·les, relats curts, proses costumistes, teatre i poesia. Considerat pels crítics com un precedent de la literatura modernista, la seva producció apareix caracteritzada pel predomini de l'ambient meridional, el culte a la paraula, la musicalitat i els colors dels versos. Visità Mallorca, convidat per alguns intel·lectuals, quan ja no tenia un duro a la butxaca, la primavera de 1911. Se li va fer un homenatge en el Círcol Mallorquí, Costa i Llobera li mostrà els detalls de la catedral i Joan Alcover l'acompanyà a fer algunes excursions per l'Illa. Un altre escriptor, Màrius Verdaguer, el pintava així: «El vaig conèixer tot d'una per les fotografies que havia vist en els periòdics. Però, en realitat, no quedava res de la glòria fotogràfica. Rueda era un homenet insignificant, baix, de bigotet retallat, vestit gastat, d'aspecte lúgubre i reconcentrat. Un físic que era la negació del físic que jo atribuïa als poetes: gran estatura, cabellera abundant, pipa vomitant fum com una locomotora. Res d'això. Simplement un senyor mal vestit. Em vaig sentir una mica decebut».