Una petjada de Gaudí (1909)

Miquel Ferrà i Martorell05/02/07 0:00

L'edifici de Can Segura, a la plaça de la Conquesta, número 3, a Ciutat, cantonada amb 31 de Desembre, obra de Francesc Roca i Simó (1874-1940), de l'escola d'Antoni Gaudí, fou la primera obra ciutadana del nostre singular arquitecte. Contemplant l'espectacular façana, llenguatge «art-nouveau» amb accents secessionistes, n'hem de reconèixer, en molts punts, la genialitat ornamental. Hi ha un predomini de línia recta sobre motius d'inspiració natural, esquemàtic en el seu conjunt, però al mateix temps amb algunes reminiscències historicistes que no es poden dissimular. Es el cas de les pilastres de fust granadí que delimiten i tanquen espais.

Tenim una decoració vegetal, en el segon pis, sotmès al disseny rectilini i la mateixa fórmula, en el tercer, quan endevinam en les motlures una mena de papallones. Els ferros, del monumental mirador, reprodueixen la geometria en quadrants d'una semiesfera a dues dimensions. Els vidres de colors del finestram, amb els seus agressius rectangles, posa una nota de contrast sobre la fantasiosa composició. Diríem que es tracta de futurisme amb vestigis tradicionals. O realisme insinuat. Per això celebrà aquesta obra l'escriptor i polític Gabriel Alomar (Palma, 1873-El Caire, 1940), també catedràtic de llatí, orador, crític literari i artístic que aquell any publicaba «El futurisme», text discursiu on exposa el seu ideari estètic. Com escriu Llompard, «els seus motles expressius -estrofes rotundes i musicals, de gran plasticitat- no són gaire enfora dels de Costa i Llobera, si bé apareixen més intensament influïts per l'esteticisme dels parnassians. Això darrer, unit a certs detalls d'ambientació decadent i finor cortesana, ofereix un altre punt de contacte amb Miquel dels Sants Oliver, i, en definitiva, amb el modernisme català».

I modernisme és el que tenim al davant en aquest xamfrà de Can Segura, dit en altres mots, tant per l'arquitectura com per a la poesia, els efectes d'una formació matemàtica -científica sobre els problemes artístics. Un bagatge historicista que és interpretat interiorment, des de la fantasia. Una curiositat artística universal. Interpretacions subjectives de les formes naturals orgàniques per aconseguir fantasmes d'un món irreal... En resum: defensaven aquest estil, aquesta tendència, tots aquells que pensaven que la màquina pura deshumanitzava l'objecte i no era capaç de donar-li calor, de transmetre intimitat, de fer veure la mà de l'artista i que ignora les més cordials necessitats expressives. Alguns modernistes, la majoria, adoptaren, doncs, com a símbolisme més evident, la «moderna ornamentació vegetal», que ja havia estat, en el gòtic, un dels motius d'expressió més pregonats.