Veneçuela i Venècia. Venècia i Veneçuela. La relació i la curiositat estaven ben servides en la persona del patrici Francisco de Miranda, nascut a Caracas el 1750 i que era fill major del comerciant espanyol Sebastián de Miranda y Ravelo i la seva esposa, Francisca Antonia Rodríguez de Espinosa. Heroi de la independència hispanoamericana, no ignorava, des de petit, que el topònim de la seva pàtria significa «petita Venècia» i Venècia va voler veure no amb escrits o dibuixos sinó amb els seus propis ulls. Hi arribà quan tenia trenta-cinc anys i decidí ampliar la seva visió a tota Itàlia, especialment Roma. Allà es trobava, la capital dels Estats de l'Església, en aquestes dates i amb un cert esperit crític, escriví en el seu diari:
«A l'alba ens posàrem en marxa, per camins tan dolents com els que ja coneixíem, però de tant en tant, per oposició, hi trobaven fragments de dues o tres milles perfectament conservats de la famosa Via Flamínia. Aquí va poder verificar com la calçada fou feta, amb dos o tres empedrats, un damunt l'altre, i el darrer és d'una pedra duríssima que duien de molt lluny, de forma quasi piramidal, la base de la qual gira vers la superfície del camí. Alguns treballadors estaven ocupats a destruir aquest sòlid antic monument, puix que amb les seves pedres que trenquen a cops de mall per a fer guixons que puguin arranjar el camí modern, totalment intransitable. A les deu ens aturàrem a un hostal, Storta, situat a una posta de Roma, on menjàrem una fritada d'ous. Des d'una terrassa elevada, en aquest punt, es descobreix la mar i la cúpula de Sant Pere, que desperta en el viatjant instruït, les idees sublims de la Roma antiga i de tot quant aquest país ofereix de sorprenent. Passat migdia tornàrem a marxar i a una milla més endevant veiérem una torre, antiga, de marbre, amb baixos-relleus, aixecada sobre una espècie de basament modern, que el meu company anomena el Sepulcre de Neró, no sé amb quin fonament, i llavors ans topam amb el desitjat Ponte-Molle, antigament Pons-Emilius, per on passa el Tiber, de tan gran anomenada, les aigües del qual són sempre obscures, de color negre vermellenc; passat aquest començam a trobar gent que va en cotxe i d'altres que han sortit de passeig a peu per la Porta del Poble, i no hi manquen cardenals, amb els seus mitjons vermells i vestit curt de vellut... Finalment, entram, i és cert que cap ciutat d'Europa no té una entrada tan bella i majestuosa com aquesta. Des d'aquí ens acompanyà un guardià per tota per tota la cerretera que diuen del Corso fins a la Dogana di terra construïda sobre l'antic temple d'Antonino Pio del qual es conserven encara onze grans columnes de marbre...»
Tanmateix, Miranda, veurà una ciutat en ruïnes, on els monuments antics més que conservar-se per raons culturals, romanen «in situ» per inèrcia del govern papal. Havia de venir encara l'època napoleònica per a parlar més o menys seriosament d'arqueologia.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.