Un article de Salvador Extrem (1932)

Miquel Ferrà i Martorell16/01/07 0:00

El poeta del Priorat, Salvador Extrem i Fa (1893-1936), un dels màrtirs de la guerra «incivil», un home just que no havia fet mal a ningú i que tanmateix, els seus enemics, dugueren al mur d'afusellament, dedicava als primers dies de l'any nou, 1932, una reflexiva salutació, tota plena de matisos... «Tot just havem encetat un altre any. Tot just acabem de deixar enrere un altre any. Any nou? Any vell? Ni el que s'ha escolat és tan vell, que encara hi sentim tots els gustos que hi havem trobat; ni el que comença a desfer-se és tan nou, que ja el tenim estrenat, i si fa no fa, de segur que no hi trobarem uns gustos nous.

Els temps passen, i dins d'allò que en diuen un any s'hi troben condensats tots els gustos que podem trobar a la vida. El dolç, l'agre, l'amarg, es van succeint i repetint tot al llarg de la nostra existència. El temps passa sempre, però: sempre ha d'arribar, és ací, ha passat, tornarà, i això d'una manera constant, inevitablement, eternament. El temps no comença avui, ni ahir, ni demà, ni mai, ni mai no acaba; és una cosa tan semblant a l'eternitat que jo entenc que és l'eternitat mateixa...».

La filosofia d'Extrem és senzilla però efectiva. Com un tall de bisturí. L'home, efectivament, vol posar mides a tot el que viu i el que fa. L'home mesura el seu món, el seu entorn, les seves possibilitats, de forma constant, i potser, fent-ho així, s'enganya, volen donar valors massa seriosos al que no es pot midar ni mesurar... «Més que no amb les coses materials, amb això que se'n diu existència, ens és demostrat que l'home ha trobat la mida de les parts d'un tot que no s'acabarà mai. És a dir, ha trobat la manera d'amidar allò que no té mida. Perdonau si amb les meves divagacions no tinc en compte la mida de la vostra paciència...».

Però amidar no és més que voler aturar d'alguna manera el que funciona amb una marxa constant, inexorable. Hi ha fins i tot una mida psicològica. Sembla que les rutines acceleren el pas del temps i així, els dies, les setmanes, els mesos i els anys s'escolen, dins la nostra consciència, molt més ràpidament. Potser cada nit, a l'hora d'anar a dormir, mentre ens raspallam les dents o ens posam el pijama, ens assalta la idea d'haver passat un dia més, gairebé sense adonar-nos del que això significa. I en obrir els ulls són pocs els que pensen que se'ns regala un dia nou. Posam la nostra existència sobre uns objectius pràctics i funcionals: acabar els estudis, trobar una feina, fundar una família... quan no hi ha més objectiu que apurar un vas més o menys minvat de temps, puix que el futur i l'horitzó de cadascú no són tan llunyans com la geografia i la cronologia ens permeten d'observar. Per això, Salvador Extrem anava carregat de raó i seny.