Els reis de Cèlia Viñas (1940)

Miquel Ferrà i Martorell06/01/07 0:00

La generació d'abans i després de la guerra civil, generació literària, volem dir, va perdre físicament dos importants valors, morts prematurament, amb la promesa de molta obra que no pogué ser realitzada. Un fou Bartomeu Rosselló-Pòrcel. L'altra, Cèlia Viñas, nascuda a Lleida el 1915 i morta a Almeria el 1954. Ambdós veieren com s'extingia la seva existència dins l'àmbit de vegades impotent de la que podríem anomenar, de forma general, la «clínica dels dolors», de dubtoses assèpcies i limitats mitjans, tuberculosi l'un i intervenció quirúrgica l'altra. Destacaren, tanmateix, pel seu particular humor, pels seus dots d'observació poètica, pel seu sentit de l'amistat... Explicava Marta Mata Garriga: «Cèlia Viñas es faria andalusa, com s'havia fet clàssica, grega i catalana amb Carles Riba, com era i seria sempre mallorquina, nascuda a Lleida...»

Sempre inspirada, el 1940 composava uns versos dedicats a la festa de l'Epifania. Era així: «Que dejorn va partir el rei/ el bon rei barba-gelada!/ Dormien encara els vents,/ matalàs de serres altes,/ les aigües, glaçats cristalls/ al llitet de neu gebrada,/ dormien llunes rompudes/ amb coixineres de gasses.../ Dormia el blanc cavallet/ i el Rei blanc s'adormissava!/ Dormia tot, com dormia!/ Sols una estrella vetlava.../ Fou el primer que partí/ el bon Rei barba nevada,/ al pas del seu blanc cavall/ des deixondia l'albada.../ fou el primer que partí/ i quin fred de matinada!/ Sonen, campanetes, sonen,/ sonen, campanes de plata, / i a la cova de Betlem/ l'infantó es despertava./ Que a punt va partir el gran Rei,/ el de la barba daurada!/ Els vents riuen als fassers/ trenant corones de palma/ i la mar del gram migdia/ s'abraça a totes les platges,/ el sol juga a pam-i-toc/ amb taronges i cigales,/ renilla el ros cavallet/ i el Rei ros ja crida i canta./ I en la grossa algaravia/ sols una estrella callava./ Fou el segon que partí/ el gran Rei barba-daurada/ al galop del seu cavall/ es corbadava la tarda./ Fou el segon que partí.../ quin color d'espiga i flama!/ Sonen les campanes, sonen,/ són d'or les dolces campanes,/ i a la cova de Betlem/ l'Infantó balbucejava./ I que tard partí aquest Rei/ el Rei de la negra barba!/ Platja, vent, muntanya i mar,/ tot la nit bé ho amagava./ Negre el Rei, negre el cavall/ tan sols una estrella clara,/ fou el darrer que partí,/ amb els altres arribava.../ I ses campanes de bronze/ tan fort i tan fort sonaven/ que a la Cova de Betlem/ l'Infantó esclafí en rialles.» Recomanam, per acabar, el llibre de Felip Munar, «Cèlia Viñas, entre el record i l'esperança» (Menjavents,68, Edicions Documenta Balear, 2006).