Cap d'Any de Tennyson (1850)

«Callau campanes tristes, si el cel és ombriu,/ Si sura entre les boires un resplendir estrany,/ Si l'estació obscura morint està de fred.../ Callau, campanes tristes, deixau morir l'any». I és que sentir-se alegres per un any perdut, ja per a sempre, en el nostre cos i la nostra ànima, resulta esser, de vegades, una cruel contradicció. Ha mort l'any, visca l'any!< «Deixau el que ha passat! Vibrau, bronzes feliços,/ Per aquell que ve ornat de neu blanca i pura;/ Deixau dins l'oblit els temps tenebrosos,/ Cantau per les veritats que allò que vindrà, augura».

I és que l'ésser humà no pot reprémer la por pel que pugui trobar en voltar un cap de cantó.

«Callau per les angoixes que pateixen els mortals,/ Per qui plora el món des de l'edat primera,/ Per les de ric i pobre, brega injusta!/ Cantau perquè es desperti la humanitat sencera! Silenci, oh, Déu, silenci, si el jutge en el debat/ Escolta els partits com si fossin reis,/ Cantau pel ministre que el deshonor abat!/ Cantau pels que vigilen el temple de les lleis!». >El temple de les lleis. El deshonor d'un ministre. Figures que es repeteixen des de que el món es diu civilitzat...

«Callau si els pecats, la fam i el turment/ Cobreixen el present amb capa funerària;/ Que calli, que calli, el meu indignat accent / i que la Musa eixugui les gotes del seu plany./ Ah! No soneu mai per l'orgull bord,/ Per les calúmnies vils i cíniques passions! / Sonau perquè visqui el veritable i just,/ Sonau perquè s'enllacin homes i nacions...». Cap d'Any, és, tal volta, el debat interior del qual no podem fugir amb una dotzena de grans de raïm.