Espriu recorda Palma (1971)

Miquel Ferrà i Martorell17/12/06 0:00

Anant per Ciutat i més encara passant pel carrer de Sant Llorenç on va viure Bartomeu Rosselló-Pòrcel, fidelíssim deixeble del poeta català, podem sentir, dins la nostra imaginació, la veu clara d'aquell que reposa en el mític cementiri de Sinera. Nascut a Santa Coloma de Farners el 1913, deixà aquesta vida a Barcelona el 1985 i mentrestant féu el llegat al patrimoni de la literatura catalana amb obres tan emblemàtiques com Ariadna en el laberint grotesc, Primera història d'Esther, Antígona, Les hores, Mrs Death, La pell de brau, etc.

Però més propera és la seva veu en els versos que dedicà a Rosselló-Pòrcel anant en dia de pluja pel casc antic de la capital balear: «Ombres a trenc de vespre, /a hora baixa,/ per sedes, boira, passos/ que s'amaguen/ al fons d'aquella xicra/ escantellada,/ en esbravats rasclums/ de xocolata».

Qui no pensa, sota la brusquina gelada, en una tassa calenta de cacau pur en un dels espais divuités de Can Joan de S'Aigo?

«Inici de campana/ sempre més lluny. Desvetlla/ el vent terral molt lentes/ fresses de camp. Enlaire,/ llums en reglera, ciris/ de processó de posta».

És la ciutat beatífica encara. La Jerusalem illenca, on els convents i les esglésies proliferaven en els carrers medievals com a bolets en temps de tardor...

«Damunt Ciutat, parades / ales, estiu. Tortugues/ caminen el silenci/ de l'aigua. Cau el vidre/ de la pluja difícil».

Fora dels murs ja en aquells moments invisibles però existents.

Les zones residencials. El barri de Son Espanyolet. Un col·legi de senyoretes de casa benestant: El Sagrat Cor. Accent monjívol de procedència francesa.

«Son Espanyolet: a penes/ esquinçades paraules,/ l'oblit, vestigi / d'adreces/ de velles cartes».

Seguien els solatges externs de la ciutat, allà on encara no hi havia brostat del tot la febre urbanística.

«Un om, alguns oms/ alçaven/ morts brancatges/ al carrer sense nom,/ gairebé sense cases,/ cor enllà de cançons esborrades».

I per acabar, la nota exòtica, que tant agradava Rosselló-Pòrcel.

Un accent llunyà de l'Àsia que algunes cases senyorials conservaven en flors de paper, porcellanes i tauletes d'ivori embotit...

«A poc a poc/ la bruta, llarga/ ungla de mandarí/ xinès raspava/ desdeny, prims llavis,/ or, esperances,/ ample dolor,/ el meu groc mal,/ la imatge».

La visió va, potser, més enllà que les paraules del poeta. Mai no sabrem el que el genial poeta, de veritat, pensava, quan deixava sentir el ressò de les seves sabates sobre el trespol humit dels nostres carrerons.