Foix guardonat (1984)

Miquel Ferrà i Martorell16/12/06 0:00

Guardonat amb el premi Nacional de les Lletres Espanyoles, Josep Vicenç Foix (Sarrià, Barcelona, 1894-Id. 1897), líder dels moviments avanguardistes catalans, amb una poesia que porta sovint el segell del surrealisme, amb influències de Jacob i Reverdy, com també de determinats trobadors i autors de l'Edat mitjana, entre els quals Ausiàs March, considerat alhora un dels creadors del català modern, podria fer retornar avui, la seva veu, sobre el desgavell urbanístic que ha fet malbé molts paisatges de Mallorca, essent un dels casos més polèmics i dolorosos el del Port d'Andratx. Foix conegué aquell idíl·lic racó natural els anys 50 i en aquests moments, quan ja hem girat cantó del segon mil·lenni i anam avançant en la primera dècada del segle XXI, la natura ja no és aquella que el poeta lloà i admirà:

«Amb focs furtius per la vila i port/ Omplo l'esguard de l'ampla imatge;/ Per a tots dos, i sense oratge,/ La mar espiga sement d'or./ El so, frondós, no és l'intrús/ Que juga amb l'ombra; ni la lluna/ No és l'atzar en clar de duna:/ Coven estels vetustes nuus./ Tot és extrem i tot submís:/ L'arbre exclusiu, la carn i el muscle,/ I el crit cremós, en un crepuscle/ De fonollar en dia indivís./ Però la sal refusa el joc,/ I la color el vidre i la sorra; / Si en els teus ulls l'hora s'esborra,/ Ja la meva art no vol retoc./ No hi ha negrors en el meu son/ Quan, braé brogent faig una milla;/ Tu i jo morim d'enyor de l'Illa/ I en selva d'aigües llevo el pont».

Foix que començà la carrera de lleis, sense acabar-la, i que continuà la indústria fornera de son pare, visqué vocacionalment per a la poesia. Llibres com L'estació, textos de prosa poètica il·lustrats per Tàpies, ens mostren fins a quin punt home i natura formen una sola cosa. Avui, molts dels mots del poema «El port d'Andratx. L'esbós sense retoc», han canviat per a pitjor el seu significat: furtius, intrús, submís, negror de malson, enyorament de la panoràmica perduda, allà on no hi ja una sola milla de natura salvatge, explotada «in extremis» la carn i el muscle de la terra amb edificacions de braç brogent... Això, enfront, de les amples imatges dels racons arbrats, dels crepuscles sobre els fonollars, de la sorra salada que ja no es veu...

Foix, que es va saber anticipar a moltes avantguardes europees, ens ha deixat els magnífics volums Gertrudis (1927), KRTU (1932), Sol i de do (1947) i el seu diari íntim, que va de la prosa poemàtica als retrats literaris. En resum, un home inquiet, experimentador, d'una extraordinària sensibilitat.