Una faula de Marcilla (1879)

Miquel Ferrà i Martorell08/12/06 0:00

Francesc Garcés de Marcilla (1813-1900) es considerava valencià malgrat haver nascut al Ferrol de Galícia. Fou a la universitat de València que va estudiar Humanitats i Filosofia. Fill d'aristòcrates, son pare era baró d'Andilla i mariscal de camp. Volgué provar sort com a dramaturg i el 1837 representava a València un drama romàntic amb relatiu èxit. Passat algun temps, n'estrenà un altre a Madrid, en el teatre de La Zarzuela. Però el gènere que més estimava era la poesia i en publicà moltes a revistes i periòdics. Tanmateix l'obra que li donà alguna fama fou Fábulas, cuentos y epígramas morales, de la quan se n'imprimiren diverses edicions. Compongué, també, llibres de text i edicions pedagògiques, de les quals en sortiren a la llum tot un seguit d'edicions i que avui constitueixen curiosa documentanció per a la història de l'ensenyament. «El Consejero de la infancia: reglas de Religión, Urbanidad e Higiene» és la seva obra més coneguda en aquest camp. El 1860 compongué un cant sobre les victòries espanyoles a la guerra d'Àfrica i el dedicà a Isabel II. Però allà on és més visible l'espurna de la genialitat és a la faula que porta per títoEstudiantina i que era publicada tal dia com avui entre les pàgines de Fábulas y cuentos morales en variedad de metros, versos de contingut exemplifical. Un dels versos fa al·lusió a Boherave o Boerrau.

Es tractaria, en realitat, com explica el professor Jesús Maire, de Hermann Boerhaave (1668-1738), matge holandès que va introduir l'ensenyament de la pràctica de metge de capçalera, un dels educadors més importants de la història de la medicina. Els versos són aquests, en traducció lliure del que subscriu: «Lluny de ser perillosos/ els jocs innocents/ són per a la salut convenients/ però es perjudica/ qui molt a divertiment dedica./ Creuava nit i dia alegrement/ carrers i places munió estudiantina/ tota festiva gent/ cursant a Salamanca medicina./ De Galè serien aquells la flor-i-nata/ anant de serenata a serenata?/ Estudiant de DO i de FA la clau/ en lloc dels preceptes de Boerrau?/ Al peu de certa cancella,/ trobant-se entregats als seus esplais/ a la finestra aparegué una vella,/ i els va dir: Sereu estimats companys/ dels meus agents els millors/ en portar les borles de doctors./ -Qui ets que ens parles de tal sort?/ preguntà un estudiant- som la mort./ Si no voleu que us dolgui la consciència/ ja que cursant estau tan útil ciència/ el temps no perdeu en diversions. / Estudiau amb afany vostres lliçons». Marcilla tenia raó. El tema, recurrent, des del famós «Estudiante de Salamanca» d'Espronceda, a la «Casa de Troya» de Pérez Lugín, pot resultar sempre alliçonador.