Pensilea i altres epitafis (1880)

Miquel Ferrà i Martorell03/11/06 0:00

Durant el setge de Troia, cantat per Homer en la Ilíada, la reina de les amazones, aquelles dones d'un regne de guerreres, hàbils cavalcadores, que no admetien homes entre elles sinó un dia a l'any, Pentesilea, filla de Mart, lluità contra els grecs, causant-los molts de morts, fins que Aquil·les li sortí al pas i la ferí de mort. L'heroi admirà el seu valor i plorà al davant del cadàver de la seva víctima. Un literat francès de prestigi, Teodor de Banville (1823-1891) ho contava així, amb tintes quasi epitafiques: «En sentir per la tremenda ferida/ fugir-li sang, vida i ànima,/al cel dirigí Pentesilea/ els irats ulls, que encengué l'audàcia,/ i els tancà per a sempre. Els guerrers,/ recolzant el seu front altiu i pàl·lid,/ a la tenda d'Aquil·les la portaren./ L'alliberaren del casc, en el qual onejava/ encara la creta de plomes que en el combat/ el vent sacsejava gallard; la cuirassa/ li llevaren també, i tan purpúria/ com brilla, en obrir una magrana/ son roig fons, aparegué en la blanca/ feminal sina l'espantosa nafra./ En els seus llavis la còlera bullia encara;/ i com en escumosa catarata/ el riu desbordat s'estimba,/ així sobre ses espatlles i esquena,/ caigué en revoltats rulls escampada/ la seva cabellera ensagnada...». Són els epitafis d'una mort violenta. En record dos en el circ de Nimes que m'impressionaren vivament. Feien referència a sengles gladiadors. Així a una d'aquestes esteles funeràries llegim: «El mirmilló Columbus, de l'equip de Serenus, de nacionalitat eduana, mort als vint-i-cinc anys. Sperata, la seva dona, li dedica aquest monument». I l'altre: «El retiari Pompeius, nadiu de Viena, nou vegades victoriós, mort a l'edat de vint-i-cinc anys. La seva dona Optata li ha edificat aquesta estela. Podríem completar aquest cementeri amb el text d'una làpida trobada a la nostra Pollentia, no menys inspirada i dolorosa pel que fa a la mort inútil d'aquell determinat jovent: «Als déus Manes de Corneli Atic, anomenat el pancraciasta. Enganyat pel fat inic, aquí reposa el dissortat. Va tenir per costum endurir els seus membres en contínues palestres i en l'art del seu sobrenom entusiasmà el poble ben sovint.

Tu que fores format de la terra fèrtil i després cremat amb foc i fum, ja no ets res, sinó allò que el foc va perdonar. Ossos i cendres descansen a l'abric d'aquesta pedra».

En les làpides funeràries romanes, la inscripció «sit tibi terra levis» és fórmula freqüent de sepultura pagana mentre que «fidelis in pace vixit» és l'expressió cristiana primitiva. Les «exsequiae» eren entre els romans un aspecte del culte als morts, i un dels fonaments de la constitució de la família i del sentiment de pàtria. Els morts eren inhumats o incinerats. En el segon cas era preceptiu tallar un membre al difunt i soterrar-lo. La gent de casta mitjana i també la més humil edificava sepultures comunes amb petits nínxols per a les urnes cineràries. Els anomenaven «columbària», puix que semblaven nius de coloms.