El desterrament de Publius Suilius (58)

Miquel Ferrà i Martorell02/11/06 0:00

Ens diu Corneli Tàcit que «havent estat un home terrible i venal sota l'imperi de Claudi, Publius Suilius, amb el canvi dels temps, no havia caigut tant com desitjaven els seus enemics i preferia semblar culpable i no penedit». Tanmateix es movien per eliminar-lo i, per aconseguir-ho, els seus contraris havien reactualitzat un decret dels senadors i de les penes de la Llei Cintia contra tots aquells que defensaven causes judicials per doblers, és a dir, fiscals i magistrats corruptes. Suilius lluitava sempre seguit contra els seus acusadors i feia servir, en paraules de Tàcit, «la seva natural agressivitat, puix que els seus anys li havien donat gran independència i així, presentava cara a Sèneca». El filòsof era un dels seus enemics més cabdals i Suilius el considerava un pobre dissortat que es dedicava a estudis inútils, corruptor de la jovenesa i intrús en els llits de les princeses. «¿Per mitjà de quina saviesa -deia- dels preceptes de quins filòsofs, ha guanyat Sèneca, en quatre anys d'amistat amb el príncep, tres-cents milions de sextercis? Afegia que a Roma els testaments i els vells sense descendència eren caçats en una mena de parany que ell posava i que Itàlia i les províncies mancaven de recursos a causa de la usura de Sèneca, que no s'assaciava mai».

De tot això en treia la comparança i afirmava que ell, Suilius, «tenia un capital modest i guanyat amb la feina»...

Tot això arribava a les orelles de Sèneca, ben sovint corregit i augmentat. Així, les acusacions es giraren contra l'acusador, que denunciaren per haver-se apoderat de cabals públics quan era governador d'una província asiàtica. L'acusaren, igualment, d'haver provocat la mort de Júlia, la filla de Drus, i de Sabina Popea, i de molts cavallers romans. L'assenyalaven intrigador per a causar la ruïna de Valerius Asiàticus, Lusius Saturninus i Cornelius Lupus. Suilius es defensà dient que havia seguit les ordres de Claudi, però el príncep li tallà la paraula per afirmar que l'emperador, a través de les seves memòries, negava aquest extrem. Aleshores, Suilius donà la culpa a Messalina i aquest canvi d'argument el va fer veure culpable als ulls de tothom. Diu Tàcit que «era precís castigar els executors d'accions cruels quan aquests, després de guanyar-se el premi dels seus crims, volien traspassar a altres els crims mateixos».

I en conseqüència, després de confiscar una part dels seus béns, l'exiliaven a les Balears. Tanmateix, el seu fill Nerulinus, que, per cert, havia participat en les festes orgiàstiques desfressat de dona, una pantomima que l'havia fet popular, conservava, el mateix que la seva filla, una part d'aquella fortuna. Tampoc els era confiscat el que havien rebut mitjançant testament, de la seva mare i àvia. Suilius va, doncs, a Mallorca i aquí, sempre segons testimoni de Tàcit, durà una vida de luxe i repòs. El seu confinament, amb aquests recursos familiars, degué ser llarg i fàcil. La vida illenca, més senzilla, allunyada de la resplendor de Roma, fou com una gàbia d'or. Era ja molt vell i segurament va morir en aquesta terra.