El foner de les geòrgiques (1898)

Miquel Ferrà i Martorell24/10/06 0:00

L'escultor mallorquí Llorenç Rosselló (Alaró,1868 - Palma, 1901), format a Itàlia i París, enllestia l'obra «El foner», que hem vista en els jardins de l'Hort del Rei i que li valgué la Medalla de Plata a l'Exposició de Belles Arts i Indústria de Barcelona aquell mateix any, marcat, per cert, pel desastre de la guerra de Cuba i la conseqüent depressió social. «El Foner» representa just el contrari d'aquell esperit negatiu. Com explica molt bé Maria Magdalena Brotons, historiadora de l'art, l'escultor mostra «l'instant en què el foner llança la pedra, de manera que s'accentua la tensió del cos, la força del braç, la torsió de l'esquena, la postura de les cames...». És un bronze que transmet, efectivament, força i energia, quelcom que ja va voler expressar Publi Virgili Maró a les seves famosíssimes «Geòrgiques», que gaudí del fet d'esser un dels més il·lustres poetes llatins durant el regnat d'August, 70 a 19 abans de Jesucrist. Les «Geòrgiques» és un gran poema didàctic de clàssica bellesa i sorprenent espontaneïtat. En el llibre primer de l'esmentada obra i ja avançats en la lectura dels versos, trobam el fragment que diu:

«Moltes tasques hi ha que facilita/ el nocturn oratge o la rosada/ que humiteja la terra a l'alborada:/ de nit segaràs amb llarg profit/ les palles lleus i els secs prats,/ puix que mai manquen els vapors matinals./ Hi ha qui vora la llar vetla, l'hivern/ i amb ferro tallant agusa torxes/ mentre que amb els seus cants, alleugerant/ la molesta tasca, la seva esposa activa/ i teix les seves teles amb sonora pinta/ o recollint del foc el dolç most/ que amb fulls el calderó bullent escuma./ Mes les rosses espigues són recollides/ enmig de l'estiu, i en els seus calors/ les eres baten les torrades messes./ Ari sense roba, sembri sense abric,/ però a l'hivern el pagès reposi./ En els freds gaudeixen sos profits/ i es conviden, per torn, a alegres festes/ els llauradors, que lliures de tota tasca/ l'estació rigorosa dediquen a l'esplai;/ Així alegres coronen els mariners/ les popes de ses naus que carregades/ toquen a la fi el sospirat port./ Però en aquest temps han de collir-se / les baies de llorer, les olives,/ els aglans, les murtes sangonoses./ Quan estén la neu son espès mantell/ i timpans de gel arrossega el riu,/ cal perseguir les llebres orelludes,/ i les grues sorprendre amb llaços/ i els cérvols amb xarxes, i les daines/ tombi la BALEAR FONA que l'aire/ flagel·la amb son terbolí d'estopa».

Hem d'afegir que els cérvols, les daines, els muflons i els senglars abundaren en els boscs de Mallorca fins ja ben entrada l'Edat Mitjana, quan per una captura excessiva s'estingiren. Només la cabra salvatge pogué sobreviure als segles com a peça de caça major.