Costa i Horaci (1873)

Estava prop d'ell la seva germana petita Catalina, que seria testimoni de l'anècdota. Allà estant, de cara a la mar, el poeta, a mitja veu, començà a recitar una oda d'Horaci. Costa tenia només dinou anys i en aquella edat encara adolescent ja coneixia de memòria part de l'obra del clàssic llatí. I ja des de llavors, el paisatge d'aquestes riberes pollencines es trobaran lligades, per via de Costa, a Horaci. El gran poeta publicarà el 1906 les seves Horacianes, molt ben rebudes, arreu dels Països Catalans, pels autors i lectors de la Renaixença. Així, Costa, escrivia que «perma part, si he aconseguit fer la semblança, encar que remota, de la lira clàssica, no sols per les formes externes, sinó per l'estre que les animà, en quant és compatible amb la meva significació i la meva fe cristiana, ja em donaré per ben pagat d'aquesta prova. Que altres ne treguen més altes harmonies, més profit i més glòria: tal és el desig amb què vull fer acceptable aquest humil tribut a la nostra poesia»

Aquesta presència «romana» serà doncs un sentiment de provada permanència dins l'ànima de Costa com ho era i ho és encara dins l'ànima d'aquesta vila tramuntanenca que ha nom Pollença. I de tot plegat en resta, a la vista de tothom, una presència física, el seu famós «Pont Romà», un exemplar més o menys petit si el comparam amb altres ponts de la Hispània peninsular però molt característic, tant per les seves formes com pels materials emprats en la seva construcció. El nostre pont és de dos arcs de mig punt, un dels quals és més rebaixat, amb un doble rompent a la part central i sobre aquest, un arquet, també de mig punt, o volta de desguàs, en cas de crescuda. Les aigües del torrents de Sant Jordi, tot i que es troba en la comarca més ploviscosa de l'illa, no solen quasi mai a arribar a tal punt, superant els esmentats contraforts. Dels ponts romans en parlava eTractat de fortificació de Müller, quan explica, tot observant el d'Alcàntara, que «es construí amb pedres grosses de marès endurit, de color cendrós, assentades sense mescla, betum ni metall, sinó entallades i sostingudes les unes contra les altres, mitjançant la forma i recularitat dels seus talls, meravellosa disposició...»

Solidesa, superba factura, sòbria i alhora monumental, amb paraments i voltes que no presenten gairebé vestigis de morter, bella estructura que reflecteix els seus ulls en els ocasionals embassaments de l'hivern i la tardor.