Louis Mandrin (1715)

Miquel Ferrà i Martorell06/08/06 0:00

Louis Mandrin, bandoler famós, neix a Saint-Etienne-de-Geoire, en el Dofinat de França, fill d'un ferrer. La seva vida delictiva acabaria el 26 de maig de 1755, és a dir, entorn de la seva quarantena d'anys. Un tribunal de Valence el condemnà, dos dies abans, a ésser enrodat viu. Explica un dels seus biògrafs que «de soldat desertor passà a contrabandista en gros, i desplegà, al llarg de les seves aventures eixides, una autèntica capacitat militar. Va saber imposar la disciplina a una quadrilla de bandits. I amb aquest petit exèrcit va conquerir un poble. Només quan el seu enemic, un cos de sis mil homes, fou destinat a perseguir-lo, va haver d'amollar els seus somnis de senyor de la guerra».

Llegim que Mandrin tenia una fesomia interessant, una forma de mirar agosarada, una paraula viva, i ajuntava, a les passions més ardents, una serenitat impertorbable. S'ha dit que posseïa totes les qualitats que distingeixen els homes que han nascut per a comandant. Conqueridor de dones, la majoria de les seves revenges en els homes eren per qüestió amorosa. La figura de Louis Mandrin ha estat aprofitada, especialment des del Romanticisme del segle XIX, en nombroses comèdies i melodrames. Ja en els nostres temps, pel cinema i la televisió. Algú que només va viure quatre dècades mal comptades però que entrava a formar part d'una galeria més èpica que sinistra, quan un estudiós del tema, preocupat que no es perdi la memòria d'altres mandrins, escrivia (1836): «Què no donaria jo ara mateix per tal de poder entretenir els meus lectors amb la biografia exacta i detallada dels Serrallongues, dels Giberts, dels Niños de Écija, dels Barbudos, dels Tiñetas i altres prohoms espanyols que s'han fet il·lustres en la història del crim, del robatori i del contraban. Però no hi ha manera; em manquen dades, temps i espai. Vull, però, encarregar, amb insistència als nostres biògrafs, que no perdin de vista la summa importància d'un autèntic diccionari dels lladres, les estafes, els robatoris i els contrabandistes més famosos. Si fan bé l'obra, no hi mancaran subscriptors i compradors en gran còpia. Tampoc els han de mancar noms per omplir un bon abecedari...».

La vida dels bandits famosos és doncs una autèntica font d'inspiració des de sempre i les especulacions entorn dels tresors amagats, botí de mil malifetes. Així, per exemple, Emile C. Schurmacher, en el seu llibre Lost treasures and how to find them (1968), seguia el rastre de nombrosos tresors en el territori dels Estats Units i Mèxic, botí de robatoris. I així ens parla de Joaquin Murrieta, Patty Cannon, Snowshoe Thompson, Jesse James... Tota una èpica que dóna la volta al món.