La premsa d'agost se'n fa ressò. El vaixell «Sirio» havia sortit del port de Barcelona i salpava rumb a Amèrica. En aquells dies eren moltes les naus que feien l'anomenada Carrera d'Amèrica amb mercaderies i passatgers. El dia següent, al punt de migdia, ja es trobava a l'altura de Cartagena i en fer-se nit, al Cap de Palos. De sobte es va notar un violent cruixit i sobrevingué la tragèd ia. El «Sirio» tocà en els baixos de «las Hormigas» patint una forta sacsejada que el féu inclinar per la banda de popa. Veient qu e el navili es negava, tothom volia salvar-se i hi hagué una veritable lluita a l'hora de trobar lloc en les llanxes salvavides.
No es poden imaginar les escenes del més cruel egoisme. Els plors dels nins i els crits de les dones no eren escoltats i els més forts passaven per damunt dels més febles. Ni el capità, senyor Piccone ni cap dels tripulans feren res en favor dels passatgers. Les ones copejaven la nau amb tanta violència que a cada cop. Alguna persona desapareixia entre les aigües. Quasi tothom trobà la mort en aquella dissort. Una trentena de mallorquins, navegant sota la bandera italiana, hi deixaren la vida. Casos semblants són contats per autors literaris de l'època, Emilio Salgari, per exemple:
«La mar era horrorosa. Les ones, altes com muntanyes, rodaven de llevant a ponent, llançant-se les unes sobre les altres amb remors sords o esclats formidables, aixecant alhora cortines de fosforescent escuma. Eren alçades com mogudes per una misteriosa força, i tornaven a caure, obrint abismes tan grans que semblaven voler tocar el fons del Golf. El Rayo, amb el seu velam reduït a mínimes proporcions havia començat la lluita bravament. No conservava estesos més que els focs i les dues veles del trinquet i del pal major. Era com un ocell fantàstic que volava arran de les ones. Ara pujava amb intrepidesa per aquelles muntanyes que la feien relliscar entre escumes i clavar en els núvols l'espoló, suara descendia per aquelles arets líquides, com precipitant-se al fons del barranc. Entorn de la nau, i fins i tot en el tenderol, queien, de tant en tant, branques d'arbres, canyes i munts de fullam que arrabassats pel vent terra endins, havien format un remolí cap al nucli de la tempesta. Torrents d'aigua, en un soroll ensordidor, es precipitaven des dels niguls, i corrien ferotges per la coberta, malgrat el desguàs d'obenques i umbrinals. Succeí a la nit obscura una nit de foc. Llamps encagadors esqueixaven les tenebres i il·luminaven la mar i el vaixell. Esclataven trons i més trons, com si es tractàs d'un desafiament artiller i no d'una circumstància atmosfèrica. Evidentment, l'aire es saturava d'electricitat, de manera que mil espurnes es deixaven veure en el cordam del vaixell. Dalt del pal major, el foc de Sant Elm estava igualment encès...»
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.