El safareig de Philo Vance (1952)

Miquel Ferrà i Martorell31/07/06 0:00

L'escriptor nordamericà d'ascendència holandesa, S.S.Van Dine sitúa el personatge de la seva creació, el detectiu Philo Vance, dins un escenari que té per fons un safareig. És una aventura més del popular investigador, «The Dragon murder case» i que com en tants altres exemples de literatura popular o literatura de quiosc té una certa qualitat documental, com s'esdevé en relats d'Agatha Christie, ben important per entendre una època des dels seus gusts lúdics o onírics. I un safareig, un d'aquests embassaments d'aigua vorejats amb muret d'obra, aigua verdenca, generalment per a reguiu, en zones de terra endins, i que abundants a la nostra pagesia solien esser aprofitants els dies d'estiu, pels al·lots rurals, per a prendre un bany. Avui, més que safrejos el que hi ha són piscines. I aquesta ja és una altra història.

Però deixem xerrar el Van Dine d'aquell mes d'agost...

«Aquest crim sinistre i terrorífic, que va venir a esser conegut com el misteri del safareig del Drac, sempre serà presentat a la meva imaginació associat a un dels estius més calorosos que mai hagi passat a Nova York. Philo Vance, que es mantingué decantat de les complicacions escatològiques i sobrenaturals del cas, i pogué resoldre el problema sobre una base purament racionalista, tenia projectada una excursió pesquera a les costes de Noruega, en aquell mateix mes, però un caprici intel·lectual el va fer canviar d'opinió i restà a Amèrica. Des que els nous rics americans de la postguerra envaïren les platges de la Riviera italiana i francesa, ell abandonà el costum de passar els estius a la Mediterrània, dedicant-se a la pesca del salmó i de la truita en els rius del nord. Però a finals de juliol d'aquell any se li despertà un sobtat interès pels fragments de Menandre, trobats a Egipte en els primers anys del nostre segle i es dedicà a fer-ne la traducció completa, una tasca, que com recordarem, fou interrompuda per aquella paorosa sèrie d'assassinats del Carrer 75...». I el safareig? «Era una possessió boscosa, on abundaven els cedres, els roures i els avets, amb algunes extensions de prats i jardins. Des de l'avantatjós punt on ens trobàvem podíem veure, vers el nord, les obscures torres gòtiques de la Casa de Misericòrdia...».

I el safareig, a una raconada, com un petit llarc, cau de granots i plantes aqüàtiques, aigües plenes de sava, diríem, vegetalitzades...».

Amb tot aquest esforç descriptiu, aquesta immersió en els costums i la divertida problemàtica d'un misteri, poques coses més li podien esser demanades a S.S.Van Dine.