La rondallística de Marià Aguiló surt a la llum en un estudi de Jaume Guiscafrè

El material sobre el que ha treballat Guiscafrè són 163 versions recollides per Aguiló i els seus col·laboradors entre 1841 i 1890 arreu dels països catalans, però també per altres punts de la Península, com Madrid, Aragó i Andalusia. Els manuscrits que féu servir el filòleg es troben a l'Arxiu de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya de l'Abadia de Montserrat, i al Fons Aguiló de la Biblioteca de Catalunya.

La tasca de Guiscafrè ha estat transcriure tot el material manuscrit, catalogar les versions, descompondre els elements de cada versió, elaborar una llista de motius de cada narració, i realitzar un estudi introductori. Amb base a aquesta recerca, el filòleg pensa publicar un volum destinat al món acadèmic i als interessats en la rondallística.

Les rondalles recollides per Aguiló i els seus col·laboradors pertanyen a èpoques diferents. La majoria són del gènere meravellós, precisament «les que més interessaven als romàntics», per la seva coloratura màgica. Tanmateix tots els gèneres estan representats, les rondalles d'enginy, les del gegant beneit, les contarelles, les formulístiques... Bé, totes exceptuant les d'animals. «Només es troben els versos d'una cançó del conte de la cabra i dels cabrits» puntualitzà el filòleg.

Dins els papers d'Aguiló, es troben tant resums de les versions, amb els elements de cada narració, com versions molt elaborades literàriament. Així mateix començà un possible pròleg per a un recull, on es troben alguns dels seus plantejaments teòrics com a folklorista. «Tenia ja la hipòtesi, molt nova per l'època, que el folklore és un procés comunicatiu, i que la literatura oral és variant». En lloc de limitar-se a recollir narracions, Aguiló fou pioner en el fet de reflexionar sobre la tasca de rondallista.

La seva feina però, quedà sense publicar, «possiblement deixà aquesta feina per diferents motius. Primer es va trobar amb el problema estilístic de com redactar les narracions, és a dir, quin estil donar a les versions definitives, un problema que sí resolgué Alcover», explicà Guiscafrè. «Però pot ser fos perquè se n'adonà que les rondalles d'aquí tenien motius internacionals, que gairebé eren les mateixes de tot Europa». L'interès d'un romàntic com Aguiló, interessat en allò més específic, possiblement es diluí.

Aquesta tasca cal emmarcar-la dins l'ambient de finals de segle del Principat. «Aguiló era una espècie de santuari de la Renaixença. Per ca seva passaven els literats i científics. N'inspirà a molts la necessitat de recollir aquestes narracions que contenen molts de misteris. Aguiló, encara que no publicà una sola línia, gaudí de prestigi i exercí una autoritat sobre els seus contemporanis i especialment sobre els rondallistes més joves, com Alcover i Verdaguer».