Martí plora Emerson (1882)

Miquel Ferrà i Martorell18/05/06 0:00

José Martí, polític i escriptor cubà (La Havana, 1853-Dos Ríos, 1895), heroi de la independència cubana, patia exili a Nova York i es dedicava, aleshores, al periodisme, col·laborant en diferents diaris de l'Amèrica llatina. Els seus articles i assajos demostren el seu profund americanisme i la seva idea de la llibertat basada en un canvi d'esperit que presenti una perspectiva liberal. Un dels seus personatges admirats era Ralph Waldo Emerson, filòsof nord-americà (Boston, 1803-Concord, Massachusetts, 1882), fundador d'un sistema idealista, místic i panteista, el transcendentalisme, que el cubà estudià profundament. Emerson moria en aquells dies i José Martí li dedicava un escrit on hi abocava els sentiments més lleials:

«I la mort? No fa pena, la mort, a Emerson. La mort no fa pena ni fa por a qui ha viscut noblement: només li té por el qui té motius per a sentir-se emporuguit. Serà immortal qui meresqui ser-ho.

Morir és tornar el que és finible a l'infinit i rebel·lar-se no li sembla bé: la vida és un fet amb raó de ser. Només és una joguina per als imbècils però és un temple per als homes veritables. Millor que rebel·lar-se és viure conreant l'exercici honest de l'esperit que sent i pensa. I les ciències? Les ciències confirmen allò que l'esperit posseeix: l'analogia de totes les forces de la natura; la semblança de tots els éssers vius; la igualdat de la composició de tots els elements de l'Univers; la sobirania de l'home per part de qui se saben inferiors però a qui no es coneixen superiors. L'esperit pressent. Les ciències ratifiquen. L'esperit, capbussat dins l'abstracte, veu el conjunt; la ciència, explorant el que és concret, només veu el detall. Que l'univers s'ha anat formant per procediments lents, metòdics i anàlegs, ni anuncia el final de la natura, ni contradiu l'existència dels fets espirituals. Quan el cicle de les ciències sia complet, i sapiguem tot el que s'ha de saber, ningú no sabrà més del que ja sap avui l'esperit. És veritat que la mà del saure s'assembla a la mà de l'home, però també és veritat que l'esperit de l'home arriba jove a la tomba encara que son cos hi arribi vell, i que sent, en la seva immersió, dins l'esperit universal, tan penetrants plaers, i rere d'ells una energia tan fresca i potent, i una serenitat tan majestuosa, i una necessitat tan viva d'estimar i personar, que això, que és veritablement tan llei de vida com la semblança entre la mà del saure i la mà de l'home...».

Aquest article era publicat per La Opinión Naciona de Caracas.

Es veu que Martí el va escriure, emocionat encara pel record de l'home que acabava de morir. Altres diaris on va veure publicats els seus articles foren La Nación de Buenos Aires, El Partido Libera de Mèxic i alguns altres.