La ginesta de Leopardi (1836)

Miquel Ferrà i Martorell13/05/06 0:00

Giacomo, comte Leopardi, poeta italià (Recanati, Marques, 1798-Nàpols, 1837), que plasmava en els seus versos els seus somnis d'heroisme, observava, a través de la ginesta, com d'efímeres són les coses d'aquests món i com grans civilitzacions, com la romana, havien arribat a la decadència que els va fer desaparèixer. Contemplava la ginesta que creix a les vessants del Vesubi sobre lava endurida i amuntegada. Això suggeria a Leopardi amargues reflexions entorn a la trista condició de l'home, subjecte a viure tot envoltat de misèries, sota l'amenaça permanent dels cataclismes naturals que destrueixen la seva obra, com ho testifiquen les ruïnes de Pompeia i Herculà. La ginesta, o «retama», de l'àrab, «ratam» és el nom dels arbusts de flors grogues, família de les papilionàcies, comuns en algunes landes i que pertanyen a nombroses castes, de vegades espinoses. La nostra i més comuna és la «Spartium junceum», de branques verdes i flexibles com un jonc, fulles petites i flor d'un groc intens, molt olorosa.

«Aquí sobre la seca, àrida esquena/ del formidable puig/ assolador Vesubi,/ al qual cap arbre/ ni cap altre flor presta alegria,/ entorn escampes solitàriament/ els teus capolls oberts,/ Ginesta olorosa/ contenta d'habitar els deserts./ T'he vista també amb tostalls flexibles/ ornar assedegades comarques/ que cenyien la magna ciutat, senyora./ Un temps dels homes, i que ara/ semblen del gegant/ passat poder/ amb l'aspecte adormit i fred/ record i fe donen al caminant./ Avui t'he tornat trobar sobre aquesta terra/ amant misteriosa dels setges/ trists i pel món abandonats,/ flor d'adverses fortunes companyera./ Aquests camps deserts/ sota el pes borrats/ per infecundes cendres i coberts/ d'endurida lava/ que sota el peu del peregrí cruix,/ i on el sol fa son niu/ i coeja la serp verinosa/ i el conill que retorna al segur/ ocult cau cavernós...».

Leopardi no pot evitar un sentiment de llàstima. Com va poder aquest igni sudari cremar que forma tan violenta aquelles esplèndides ciutats del món clàssic?

«Mil i vuit-cents anys passaren/ ja des que angoixats/ els recintes poblats, sota pedra fusa desaparegueren,/ i atent el camperol,/ a les verdes vinyes, que alimenta/ en aquests camps erms amb fatiga/ la terra moribunda i cendrosa/ encara alça la seva mirada/ poruga, vers el cim/ fatal, que mai fred ni assaciat/ encara terrible s'hi asseu i des de dalt/ amenaça encara amb els sos estralls,/ a ell, als seus cars fills i sa pobra/ hisenda, i sovint/ l'infeliç sota l'humil teulada/ del seu rústic alberg passa inquiet...».