Vidal Ferrando a cops de ferro i àlgebra

-Senyor Vidal, com valorau l'aparició de les primeres antologies de la vostra obra?

-He de suposar que m'he fet vell. Vull dir, emperò, que són antologies ben diferents. La primera és una edició bilingüe, publicada amb el suport de l'Institut d'Estudis Baleàrics i destinada a un públic en castellà amb la voluntat d'obrir nous horitzons. La segona és una antologia breu, a manera de tast, d'una quarantena de poemes. La tercera, A cops de ferro i àlgebra, és l'antologia més completa. A més, aquesta és l'única selecció que no he fet personalment, sinó que pertany al criteri i a l'estudi de D. Sam Abrams.

-Es podria dir que ara comença una etapa diferent?

-És cert que he acomplert una etapa poètica que em fa plantejar un parèntesi. El que pretenc és no caure en l'error de la repetició. Alguns autors, que he estimat i admirat molt, s'han dedicat, a partir d'un moment donat, a repetir-se en formes i en continguts, sense aportar res de nou. Llavors, la il·lusió del lector es converteix en desencant.

-Quines són les fites que exigeix als seus poemes?

-El que he pretès sempre és fer poesia total. Els poemes han de tenir autenticitat i encerts formals. Puc apuntar idees, però no faig mai esborranys. De vegades, pot passar molt de temps entre l'apunt i el seu desenvolupament. Escrivim empesos per un somni, a pesar de saber que allò que cercam és inassolible. Jo vaig deixar de fer-ho molts d'anys perquè em sentia incapaç de competir amb llibres com Una bella història, de Miquel Bauçà; Calaloscans, de Bartomeu Fiol; Poemes a Nai, de Miquel Àngel Riera; o L'evangeli segons un de tants, de Blai Bonet. El meu mestre havia estat Bernat Vidal i Tomàs i m'havia transmès el seu sentit de l'autocrítica.

-El brell dels jorns i Racó de n'Aulet foren els primers poemaris. Però la cuina de l'escriptor funcionava ja de temps enrere... com veu aquests poemes ara?

-Formalment són superables. Però jo els salvaria perquè tenen l'autenticitat i la passió que abans esmentava. Els vaig escriure mogut per la desil·lusió que m'havia provocat l'engany que va ser la transició de la dictadura a la democràcia.

-En Els colors i el zodíac i en d'altres hi queda palesa una certa investigació sobre el llenguatge, sovint lligat a la idea de presentar contrasts...

-Blai Bonet em deia: «L'art és fer-ho tot nou». A cada moment de la vida m'han apassionat coses diferents; com a escriptor, m'agrada proposar-me reptes. En aquells anys, vaig forçar al màxim la llengua. Tenia l'obsessió d'investigar les seves possibilitats expressives. Ara veig que, en alguns punts, va resultar excessiu. És difícil trobar els equilibris.

-Si parlam de Calvari, què cercàveu exactament en els evangelis?

-A l'Evangeli hi ha fragments d'una extraordinària riquesa plàstica. Jo en volia fer una versió lliure i subjectiva. Calvari és la història d'un home que no es vol morir. Tot i ser creient, no pretenia fer un llibre religiós. L'art és incompatible amb els dogmes.

-Des de Bandera blanca a Cap de Cantó hi ha 10 anys de reconeixement. De quina manera condiciona el fet de saber que hi ha lectors fidels?

-Tenir lectors és una de les màximes aspiracions d'un escriptor. Però això no ens ha de condicionar. Hem de tenir un projecte literari i no l'hem de trair. Abans de res, hem de ser conseqüents amb nosaltres mateixos.

-El salt que féreu a la novel·la va ser impressionant. De cop i volta en projectàreu una trilogia...

-Tot parteix de la necessitat de proposar-te nous reptes. Durant molts d'anys vaig pensar que no seria capaç d'escriure novel·la. Però la inquietud interior sempre hi és i s'ha de saber canalitzar. Hi havia dins mi realitats que no sabia expressar a través de la poesia. La poesia és síntesi, i jo no les sabia sintetitzar prou. Amb les meves novel·les he intentat fer la crònica d'un segle, salvar la memòria d'allò que he viscut o que m'han contat. Günter Grass digué que escrivim, essencialment, contra el pas del temps.

-Els projectes nous, què seran, prosa o poesia?
-Enguany apareixerà la tercera novel·la i ara estic treballant en un poemari. L'any vinent em jubilaré i la gent em diu: «Que bé! Tindràs temps per escriure» i jo, per resposta: «Que bé! Tindré temps per llegir!».