La mà de bronze, una rondalla (1906)

Miquel Ferrà i Martorell17/04/06 0:00

Mossèn Antoni Maria Alcover Sureda (Manacor, 1862-Palma, 1932) és el celebrat autor de la recopilació Aplec de Rondaies Mallorquines que, en 24 volums, recullen gran part dels contes de tradició oral de Mallorca. En el tom V ens comenta que alguna d'aquestes narracions procedeix dels evangelis apòcrifs, quan, com ell mateix diu, «no s'acontentaren els primitius cristians ni els dels segles següents amb lo que contaven de la vida del Bon Jesús els Evangelistes, i brollaren una partida de contarelles i anècdotes sobre el Fill de Déu...». Un d'aquests relats gira entorn del recordatori de Setmana Santa i Pasqua i es refereix a un tal Marcos, o, millor dit, Marc, que segons el narrador era criat de Caifàs. És, tanmateix, estranya la presència d'un home amb nom romà entre la servitud de Caifàs, el gran sacerdot jueu que visqué del 18 al 36 i que presidí, segons les escriptures, el Sanedrí durant el procés a Jesús. Diu el rondallaire: «Aquest Marcos era un criat de Caifàs que se n'anà amb sos altres a prendre el Bon Jesús dins s'hort de Getzemaní. Va esser es més atrevit de tots a posar ses mans damunt el Bon Jesús; i Sant Pere, que estava devora el Bon Mestre, amb una espasa li etzibà su es cap i li davallà una oreia...».

-Pere -diu el Bon Jesús-, amaga s'espasa, que ara no és hora d'això. I agafà s'oreia d'en terra i la torna a confegir a En Marcos.

I quina vos pensau que la va fer aqueix? Idò se tirà damunt el Bon Jesús amb aquells altres llops, tan carnissers com ell, el me fermen, i a sempentes i cops de puny i coces el se'n menen a Caifàs, a on hi havia tots ets Escribes i Fariseus que l'esperaven per assaciar-se'n. Ve que Caifàs demana an el Bon Jesús quina era la seua doctrina, i el Bon Jesús li fa de resposta que ho deman a qualsevol perquè ell sempre ha parlat davant Déu i tot lo món i no s'és amagat de res mai. I aquella mala ànima de Marcos, per fer un platet an es senyor, se posa una mà de bronzo i enfloca galtada an el Bon Jesús amb tota sa força. Però li sortí ben malament an aqueix mans-falagueres, perquè se posà furiós i desesperat, no fent més que pegar a dreta i esquerra; el feren fogir a cops i coces de pertot, com un ca rabiós, i ell que no es poria aturar de pegar ni va esser capaç de treure-se sa mà de bronzo, fins que s'aficà dins una cova, i encara hi pega damunt una penya amb tota sa força, i està demanant nit i dia: Encara no arriba la fi del món? Encara no arriba la fi del món? És que fins que el món faça fi, ell ha de pegar amb tota sa força damunt aquella penya, i després se n'anirà a fer flamada dins infern per tota una eternitat...».

I ara, rellegint aquesta rondalla, a tots els que cresqueren a l'ombra dels relats de Mossèn Alcover i que ens agrada la història romana d'aquesta illa, ens ha de produir una certa impressió trobar dues mans de bronze, procedents de sengles escultures romanes, en el Museu de Mallorca. Una fou descoberta en les excavacions de Pol·lèntia, es pot datar entre els segles I i III i té una llargada de 18 centímetres. La segona, també fragment d'escultura, sortí a la llum en les excavacions de la Seu, es data igualment entre els segles I i III.